Eleccions presidencials franceses 2022(primera volta: 10/04/22)

Facebook
Twitter
LinkedIn
Pinterest
Pocket
WhatsApp

D’ençà 1945, any de la fi de la II Guerra Mundial, el president de la República mai no era triat en sufragi universal. No és fins l’any 58, amb l’arribada de De Gaulle al poder que mitjançant un referèndum va ser canviada la norma electiva i es va procedir a l’elecció directa del president de la República.

Aleshores la situació era la guerra d’Algèria i l’activitat terrorista de l’OAS (Organització Exèrcit Secret). L’arribada del general De Gaulle al poder va ser considerada com una mena de colp d’estat no violent amb l’anomenada “nova constitució” que inaugura un règim presidencialista a França. Deu anys més tard arriba la revolució del maig del 68, que portarà un any després a la pèrdua del poder a De Gaulle.

Sense conèixer aquestes dades és impossible comprendre l’actual situació política a França: ja no hi ha salvador de la Pàtria en una Europa de tarannà neoliberal on els partits populistes campen a lloure, la qual cosa té molt a veure amb el sistema presidencialista i amb nou el context de migració i de racisme creixent de corpuscles d’extrema dreta (antisemitisme, islamofòbia, exclusió social i empobriment de les classes populars).

La incapacitat de l’esquerra francesa quan ha arribat al poder de dur a terme les seves promeses electorals i de fer polítiques socials adients ha fet que l’extrema dreta recuperi amb demagògia l’electorat popular. Aleshores havent jo nat a França i tenint la possibilitat de votar, hem trobo en dificultat per decidir a qui donar el meu vot.

Per suposat jo sóc un votant d’esquerra no socialdemòcrata que a més amés defensa els drets de les nacionalitats existent a l’estat francès a decidir el seu futur, la qual cosa fa incompatible el meu vot a tots els partits nacionalistes francesos.

Examinem, idò, les alternatives d’esquerres possibles, tot començant per l’extrema esquerra. S’hi presenten dos partits troskistes: el NPA(Nouveau Partit Anticapitaliste) i Lutte Ouvrière (LO) que il·lustren molt bé el que també passa a ca nostra: la lluita caïnita entre Endavant i Poble Lliure, per exemple, fent que la projecció de vot estigui sobre l’1% per a cadascun d’aquests dos partits francesos.

Els ecologistes, molt sovint una petita burgesia, professions liberals i funcionariat, amb una sensibilitat molt menys jacobina i antinuclears, es troben amb unes expectatives de vot d’entre un 4 a 5 %

El PCF, que no havia presentat candidat en els darrers deu anys i que ha vist minvar el seu electorat arran de la descompareixença de la URSS dant suport al candidat Melanchon, ha decidit engany presentar candidat propi, molt jacobí i que sembla que voler recuperar l’electorat popular caçant vot en territori conquistat per l’extrema dreta. Estaria entre el 3 i el 4 % dels vots.

El PS realment està en via d’extinció de l’espectre polític francès. Té una bona candidata, la batlessa de París, però la gestió nefasta d’Holande seguirà pesant com una llosa damunt ella. Estarà diuen devers un 2%

L’únic candidat d’esquerra que podria fer ombra a Le Pen és Jean-Luc Melanchon, candidat de la France insoumise, molt jacobí i que té un electorat assemblat, que no igual, al candidat dels ecologistes. Està acreditat amb un 15% de les intencions de vot.

Sis candidats a l’esquerra, la qual cosa demostra la feblesa de l’actual oferta política esquerrana a França, que tenen molt sovint el nas més aferrat a l’smart phone en els primers districtes de París que en la resta del país.

Parlar de la dreta i l’extrema dreta franceses, és a dir, de Macron, Le Pen, Zémour Pécrees, Lassalle i Dupont-Aignan, és parlar dels representants de les diferents sectes liberals i ultraliberals, incloient-hi el suport clarament expressat de sectes neonazis i monàrquiques per acabar d’adobar i arrodonir el pastís, demostrant en el fons que França ha esdevengut un país racista, excloent i que perd poder a l’Àfrica.

La victòria dels populistes a França pot tenir un efecte dòmino en els estats de les seves rodalies, Espanya i Itàlia inclosos. El fantasma de l’abstenció planeja sobre aquests comicis i jo mateix.

Quina conclusió en porem extreure de tot això? Que la República francesa desfressada de monarquia ha perdut la seva essència laica, democràtica i popular. Aquesta constatació meva té un regust amargant emperò no em sento representat per cap candidat ni candidata, la qual cosa vol dir que ja he desconnectat de l’estat francès, mes no de la cultura i les cultures existent a l’estat francès.

Yann Marais

Facebook
Twitter
LinkedIn
Pinterest
Pocket
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Últimes notícies

Més de L'Alternativa