Amb la nova llei proposada per regular els lloguers d’habitacions i el tema dels pisos turístics, estem farts de veure com un producte de primera necessitat, per a molta gent s’ha convertit en un luxe.
És evident que hem de tenir un sostre per a desenvolupar el nostre projecte de vida i per gaudir d’un cert confort, rodejats de les coses que necessitem i que ens agraden, amb les persones amb qui volem viure.
Tot això, representa, evidentment una aposta per un altre tipus de política d’habitatges.
Considerar l’habitatge com producte de mercat va contra les necessitats bàsiques de les persones.
L’habitatge de lloguer, que sigui una zona tensada o no, no hauria de ser més del 30% del sou d’un treballador, per a fer-hi front sense que el sol fet de tenir un llit on caure mort sigui un problema, ansietat i por de no poder pagar i de trobar-se al carrer malvivint en condicions deplorables i tercermundistes.
Considerar l’habitatge com producte de mercat va contra les necessitats bàsiques de les persones.
Però és cert que per a la gent jove en particular és molt difícil tenir accés a un habitatge digne que tingui tots els serveis en bones condicions.
El que era, diguem una manera mecànica de poder trobar un aixopluc s’està convertint en un malson financer per a moltes famílies on es planteja, o pagar el lloguer o menjar.
Doncs, en primer lloc, fora els pisos turístics de la nostra ciutat i tots els Air Bnb del món.
Fora fons voltor de la nostra ciutat i municipalització de l’oferta d’allotjament i de pisos de lloguer.
Prou d’especulació, volem viure i treballar al país.
Al nostre Pirineu, sense haver d’anar a 50 km per a trobar un possible lloc on poder allotjar-se.
Yann Marais
