Volem celebrar l’aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, el 14 d’abril de 1931, commemorant els valors que la van promoure, els d’una democràcia avançada en paraules de l’historiador Josep Fontana. Malgrat el poc que va durar la Segona República espanyola, va suposar tota una amenaça per les dretes europees que, com ara, estaven en auge.
Volem fer honor a aquell esperit transformador recordant sobretot el paper central que hi va tenir l’educació. Per aquest motiu, invoquem avui els drets socials, culturals i lingüístics perquè només es poden aconseguir comptant amb una educació pública de qualitat.
Societat, cultura, llengua i educació van de la mà.
Els drets socials han de garantir l’accés als mitjans necessaris per a gaudir d’unes condicions de vida dignes. Però la dignitat va molt més enllà de les condicions materials. Els drets lingüístics son també drets humans bàsics tant individual com col·lectivament, i també afecten les possibilitats de desenvolupament personal, social, econòmic i cultural.
La diversitat lingüística ens ajuda a entendre com mirem el món i la resta de persones i de societats amb què el compartim. Hi ha entre 5.000 i 6.000 llengües al món, una biodiversitat cultural tan amenaçada com la biodiversitat biològica. Diversitat és pluralitat. El contrari és curtesa de mires, és menys capacitat de creació, és menys llibertat i més conflicte. El millor antídot contra el discurs de l’odi és la conservació i defensa de la diversitat, en tots els camps.
A l’Estat espanyol, un 41% de la població viu en un territori amb una llengua oficial diferent del castellà (el basc, el català, el gallec i l’aranès). Hi ha altres llengües que no són oficials que també tenen els seus drets culturals (l’asturià, aragonès, fala o extremeny, portuguès, lleonès, darija i amazic, romaní i caló). Ho inclou la Declaració Universal dels Drets Lingüístics de Barcelona el 1996 de la UNESCO.
Els experts en matèria lingüística defensen impulsar una nova cultura o ideologia lingüística que combati la mentalitat monolingüe que domina en bona part de la societat espanyola castellanoparlant. Si no es canvia aquesta mentalitat, difícilment s’avançarà en la millora de la situació de les llengües a l’Estat espanyol, que no compleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, malgrat haver-la signat.
Els drets humans es defineixen com les llibertats, facultats o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, que han de ser respectades i garantides pels altres i pels estats.
El reconeixement dels drets inherents a l’ésser humà és un procés en evolució que avança en funció de les necessitats i les reivindicacions de cada temps i lloc. El dret d’autodeterminació dels pobles és un dels drets poc consolidats. Jurídicament és una norma imperativa com remarca la Carta de les Nacions Unides per la qual el dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. D’aquesta Carta se’n deriva el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que reafirma que ‘tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.
Sovint, a les constitucions estatals hi ha una contradicció: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Per exemple, el congrés espanyol, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina però el nega a Catalunya. Reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per no voler alterar l’statu quo, però a l’hora d’explicar perquè són independents ho fan basant-se en el dret d’autodeterminació.
Actualment, hi ha trenta-vuit estats que reconeixen el dret d’autodeterminació a la constitució i uns tants altres estats que ho reconeixen legalment però fora de la constitució.
El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. L’autodeterminació dels pobles no colonials és molt més discutida, tot i que el sistema de Nacions Unides deixi clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest no és únicament un dret per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.
Davant l’ofensiva feixista, que maquina contra el millor per a la dignitat dels sers humans i per una convivència pacífica i solidària, reivindiquem alçades els drets socials, culturals, lingüístics. Amb el puny enlaire diem alt: Visca la República! amb l’esperit de lluita per l’autodeterminació dels pobles com a principi per a construir societats més justes.
- Escola d’Administració Pública de Catalunya. Els drets humans. Data d’actualització: 26.05.2023
- Fontana, J. (2001). La Segona República espanyola. Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, 259-268.
- Rovira Martínez, M. (Els drets lingüístics com a drets culturals. Tornaveu, associacionisme i cultural. Grup Món. 21/01/2025 09:20
- Vilaweb redacció (2017). Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau. Vilaweb.cat. Dimarts 4.05.2021 12:50
Marta Pallarès Blanch
Professora de Geografia a la Universitat de Lleida
Investigadora i consultora en desenvolupament local, planificació estratègica i perspectiva de gènere. Col·legiada núm. 897
