Si desprès dels 50 anys les dones ens tornem invisibles, a muntanya ho són sempre. Als petits pobles no es veuen massa a menys que siguin mares doncs són joves i porten els nens al cole sigui a peu o en cotxe. Les avies no surten de casa si no és per anar al metge, doncs les dones grans no condueixen. Algunes vegades alguna perruquera fa una visita cada 15 dies o cada setmana amb sort i ja les veus totes elles sortint amb un somriure cap el centre social a » posar-se guapes» perquè la coqueteria no desapareix amb l’edat.
Quan vaig arribar als Pirineus no hi havia regidores al ajuntament en canvi vaig descobrir una advogada, una periodista, moltes profes i infermeres treballant sobre el terreny. Poc temps després vaig trobar dones als bancs, metgesses però els ginecòlegs continuen sent homes. També vaig trobar molt masclisme cosa que va desapareixen lentament. Moltes noies adolescents em deien que les havien insultat perquè s’havien petonejat amb un noi o dos. Una en concret va marxar de La Seu d’Urgell per un setge insuportable.
Les dones de montanya van decidir majoritariment anarse’n dels petits pobles allunyats, mal conectats no sé si per comoditat o pensant en el futur dels seus fills. No volien que els seus fills i sobretot filles fossin esclaus de la terra, dels animals, dels nombrosos fills i pocs diners. La il.lusió de trobar feina en grans o mitjanes ciutats els va fer abandonar unes cases familiars sovint massa grans i mal acondicionades per pisos petits, una feina amb horaris i un sou a final de mes. Però amb els anys s’han trobat amb la pol.lució i llistes d’espera a la sanitat pública.
Les famílies que van decidir quedar-se han anat progressant .Les dones treballen, tenen pocs fills i han sabut guardar la força de la » pubilla» , de la dona preparada, de la que viu al poble per les seves avantatges, tot i sent «invisibles» , indispensables.
Lys Garrabou, sociòloga i pintora
