El nostre consell de redacció setmanal ha decidit que el tema de la setmana siguin els Serveis Socials. Permeteu-me que segueixi desgranant biografia per tractar el tema, no només per vanitat i auto-complaença, que també, si no perquè soc de les persones que conec millor i perquè l’anàlisi de l’experiència pròpia és un dels puntals de l’existència, un altre és expressar-ho per a qui pugui servir.
Tinc l’hepatitis C. Me la van detectar el 92, quan vaig voler donar sang. El 2003 vaig començar un tractament d’un any, caríssim i durissim que varem haver d’interrompre als sis mesos perquè em matava i no curava. Ara estic fent aquest nou, també caríssim, que funciona tant bé, es veu. De moment estic bastant baldat, i espès. A 25 anys de la detecció, la malaltia ha anat fent camí, l’últim any s’ha disparat i ara el meu fetge té cirrosis. Encara que es curi no es podrà recuperar totalment. Llàstima, només que ho haguéssim fet l’any passat, quan es va decidir… Em van passar de l’hospital de Barcelona al de Lleida, es van repetir proves i anàlisis i visites i viatges. Tres-cents quilometres per visites de tres minuts.
Un altre dia, vaig tenir un accident de tractor i varem caure, una bala grossa i jo, de tres o quatre metres. Em va explotar una vèrtebra. Vaig quedar paralític de cintura en avall. Em van curar. Vaig dur un andami intern impressionant un any. Amb els anys les vèrtebres soldades van anar rectificant la columna i la medul·la va quedar pinçada. No vivia de dolor. Van eixamplar el forat vertebral i van posar un tub de titani. Ara estic «perfectament».
O sigui, d’una banda, si no fos per la Seguretat Social, jo estaria mort varies vegades, o paralític. He col·laborat bastant en l’avenç de la cirurgia i la medicina i estic agraït dels bons resultats que hi ha hagut.De l’altra, també és evident que tot és millorable sobretot en la gestió i planificació territorials. La Sanitat gratuita surt caríssima al contribuent, amb moltes despeses evitables. I si ets insolvent, gairebé estàs perdut. Mentrestant, els manaires van exprement els treballadors de la Sanitat.
Recordo l’any 81, quan varem arribar, la mare dels meus fills i jo per aquestes terres amb una mà al davant i l’altra al darrere. Necessitàvem roba d’hivern. Serveis socials municipals inexistents al Pont de Bar, ens adreçaren a Càritas. Allà m’atengué una monja que em va fer explicar-li la vida per obtenir la vestimenta. I el seu diagnòstic fou: » Como quereís que os vaya bien la vida si no obedeceís la ley de Dios». No estàvem casats, i em donà quatre parracs commiserativament i despectiva. La cosa ha millorat. Ara tenim un munt d’institucions que s’ocupen dels desvalguts. Molts tècnics i especialistes a qui no vull treure mèrit però que s’enduen amb nòmines la major part del magre pressupost d’Afers Socials. No en queda per qui, sense possibles, ha de baixar a Lleida o Barcelona al metge. Perdó, et paguen si dones la tabarra uns quants mesos i tens una colla d’amics que et recolza, com en el cas del nostre ínclit redactor en cap, més tossut que un bretó. I encara passen coses bèsties segons m’han explicat. Resulta que el Banc d’Aliments ha tingut les lleixes gairebé buides durant molts mesos. Sota mínims. Un ciutadà va voler informar gràficament la situació, intentant fer alguna foto. Es veu que un membre d’una associació benèfica que se’n fa càrrec el va agafar pel coll. Flipo. Segueix havent-hi un gran menyspreu per la gent que té mancances.
I una altra, que si no la dic rebento. Tenim un grup de Suport Mutu, una Cort de les Meravelles com diria Víctor Hugo. Ens ajudem els desvalguts d’alguna o altra necessitat. N’hi ha que necessiten menjar. Havíem arribat a un acord amb un cuiner que té moltes sobres perquè té molta gent a dinar, sempre sotmesa a sobtades variacions. Anava la mar de bé. Fins i tot pensàvem d’obrir un menjador social experimental. Llavors, segons tinc entès, un manaire va opinar que si hi havia sobres havien d’anar a la seva institució que, casualment, no gestiona sobres de menjar cuinat. Si, senyor, «yo me lo guiso, yo me lo como» i si no, fem compost.
Professor d’Història
