La vida sentencia i fer-se gran és una aventura que no és bona de fer perquè les limitacions i malalties de la gent gran ens obliguen a cercar solucions. Quan una persona ja no es pot valdre per si mateixa, hi ha dues alternatives possibles:
A) Per a la gent rica una persona interna 24 sobre 24 hores, i
B) Per a la gran majoria de la gent, una residència.
Aquí a la Seu d’Urgell ja en tenim una de residència, privada, però, i dirigida per les monges de Sant Josep, la qual cosa marca molt la forma d’atenció de les persones grans que hi són estatjades.
El que cal realment és una residència de gestió pública i amb això consistia el debat promogut per l’Ajuntament que tengué lloc anit passada, 21 de juny, a la sala del consistori urgellenc.
Una residència pública amb personal qualificat complint la ràtio obligatòria de treballadors per porer atendre com cal tots els usuaris. Una gestió transparent on no es tria a dit a ningú fent-li pagar la gràcia del lloc de feina concedit amb petites frases discriminatòries com per exemple: «LA NOVATA SE COME EL MARRÓN».
Tot això ens fa pensar que si es tracta així el personal, com es tractarà els residents…amb, a més, missa diària obligatòria amb papereta de votació com toca i per a qui toca en cada moment.
Un canvi radical de paradigma en el qual les persones siguin tractades amb igualtat i equitat, tot respectant les seves idees i creences, ja que nosaltres considerem que primer de tot són les persones.
Ens afegim així amb molt de gust a la campanya per reclamar una residència pública a la Seu d’Urgell perquè pensem que és de justícia.
Yann Marais
