Violenciés de gènere

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

25N dia que de fa anys s’omplen els carrers dels pobles i ciutats amb un objectiu comú: acabar amb les violències de gènere.

Dia que de fa anys recorda una xifra. Una xifra de les morts d’aquell any. Una xifra només. Una xifra que si li posem noms, edats, llocs o famílies esdevé demolidora. Però només una xifra que queda molt bonica en les pancartes i en els titulars de la premsa, perquè és només un número, una estadística més.

Dia que fa anys ens recorda que violència de gènere no són només les xifres, aquesta és només la punta d’un iceberg, i la punta és lo pitjor, lo menys tolerable, que és lo que la nostra societat pot entendre i pair.

Dia que fa anys ens recorda que no és normal tot el que hi ha en aquest iceberg.

I és un dia per recordar que no sempre hi ha hagut un dia. Per recordar que han estat totalment normals i acceptades les violències de gènere, formen part de la nostra societat. I vulguem o no la normalització de les violències per raó de gènere estan presents en els nostres cossos.

Estan presents en la noia que el seu company li mira el mòbil per comprovar que no parli amb altres nois, i que fins i tot un dia li va posar una aplicació al mòbil per saber on està en cada moment perquè així està segur que no va amb altres.

Estan presents també, en la senyora que de jove, recent casada, buscava refugi en les tasques de la llar, tot cuinant pels seus fills i el seu home, o en els passejos que feia sola pel seu poble per escapar-se així unes estones del seu home, a qui ara mira assegut al sofà mentre li continua fent el dinar.

Estan presents en la noia que un dia esperava a la parada del bus i un noi se li va posar al costat i va començar a parlar amb ella, molt simpàtic ell, però es va girar la cosa i va començar a tocar-se al seu costat. Ella no ha tornat a una parada de bus.

Estan presents en la nena que veu el seu pare arribar borratxo a casa i que des de la porta de l’habitació sent els crits i cops al menjador de casa seva.

Estan presents en la noia que per festa Major es va liar amb un noi més gran, a qui totes les seves amigues van animar a fer-ho, però ella no volia.

Estan presents en la noia que decideix anar al psicòleg anys després perquè no sap com gaudir del sexe amb el seu nou company, li fa mal, i té malsons i té ansietat contínuament. Tot li recorda al que li va fer el seu ex, en com ell la va forçar, en els dies que tenia dependència d’ell i el necessitava per sentir-se bé i en el mal que li feia sempre que quedaven, però sempre el perdonava. Ara, anys després, encara ha de pair les seqüeles.

O estan presents en aquella noia que encara li surten pèls a la cara tot i les hormones i que s’asseu en un banc allunyat per descansar de les mirades desaprovadores de la gent del carrer, i un home se li acosta i li ofereix diners a canvi d’alguna cosa.

I també estan presents en aquella senyora que espera que els seus fills es facin grans perquè la perdonin de no haver estat capaç de separar-se del seu pare. I en el dinar familiar en què la teva tieta porta ulleres de sol i tot el cos tapat, però ningú diu res. I en la classe de català que un company de la teva classe ha dit puta a la professora perquè la suspès. I en la festa en què aquell noi no parava de mirar-te bavosament i no sabies com treure-te’l de sobre. I en aquella foto que ha penjat la teva amiga a l’Instagram que ha tingut tants likes i comentaris, en què sexualitza el seu cos.

Estan presents en tu que llegeixes aquest text, estan integrades en la teva manera de relacionar-te i en com normalitzes comentaris i actes innormalitzables. Com normalitzes que el teu pare et digui que la teva germana petita no pot sortir així vestida al carrer, i la teva mare faci que el teu germà hagi de ser menys femení perquè ha de ser “l’home de la casa”. Com li dius a la teva amiga que és normal que el seu nòvio no l’estimi si no fa el què li ha demanat, no era tan greu, penses. Com has anat al concert d’aquell grup tan guai que tothom sap que el cantant va abusar de noies aprofitant-se de la seva figura pública. I en com vigiles com vesteixes i els llocs en què passes per por al què pugui passar.

Les violències de gènere formen part de nosaltres, i comencen en el moment que diem als infants com han de ser si són nen o nena, com les nenes són i han de ser fràgils princeses i els nens són i han de ser forts cavallers, i no deixem que les diversitats sorgeixin a la llum. Les violències de gènere estructuren la nostra societat, i ens diuen a quin lloc hem de situar-nos. Abans eren normals els cops, els crits i la violència dins les parelles, ara no. Però segueix sent normalitzada la dependència, el control, situacions violentes pel carrer, les pors, les relacions tòxiques, el fet de prioritzar la parella i deixar a banda els amics, la cultura masclista dels videoclips, les pel·lícules i sèries, el porno dirigit únicament als homes, el futbol, baralles, lluites, espais de masculinitat hegemònica dirigits als machitos, el masclisme en les xarxes socials, els rols de gènere, etcètera.

Així que tots som masclistes d’alguna manera, i tots formem part de les violències masclistes, les patim i vivim. Són més que una xifra i comencen en les petites coses. Si volem que no acabin en una xifra cal canviar més coses que només visibilitzar. Cal desaprendre.

Júlia Albos

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Últimes notícies

Més de L'Alternativa