Del que es tracta en realitat és de la llibertat de les persones i que, encara que ho diga la llei, ningú no pertany a ningú. De la mateixa manera que jo no sóc súbdit de l’emperador Ikea global ni de la seva majestat la de l’Estat espanyol, esser una persona lliure és el més mal de fer del món. El millor de l’acte públic d’avui, 25 de novembre, a sant Domènec: la brevetat del discurs de l’alcalde perquè, com és un acte oficial, el protagonisme del dia d’avui havia de ser per a les dones, aquests éssers que segons idea radical del feminisme són persones.
La Declaració Universal dels Drets Humans del 10-12-1948 parla dels drets fonamentals i en cap moment diu que les dones hagin de ser inferiors i subordinades a l’home. Una declaració que entronca de ple amb els principis i valors republicans d’igualat, llibertat i fraternitat. I perquè endemés la dona és el pal de paller de nostra societat, és a dir, que sols la dona com a femella de nostra espècie és capaç de fer nous individus com si d’una fotocopiadora es tractés, la qual cosa té especial importància en un sistema capitalista consumista.
¿És el pecat original el culpable de la violència de gènere, més concretament contra les dones, els seus fills i les xarxes de suport? En realitat és la llibertat sexual que està en joc, fiscalitzada pels sistemes de control com religió, estructures econòmiques i, el més important de tot, la més petita cèl.lula que existeix en la societat humana: el matrimoni. Una cèl.lula de base que reprodueix els individus i els valors i diu com cal exercir el poder…per què sense això: com s’ha d’organitzar la societat!
Una psicosi ben orquestrada on l’amor és més aviat una qüestió mercantil i el sexe un plaer reservat a l’home i, per tant, aquest plaer ha de ser obligatori sense cap mena de contrast.
La celebració del dia per la eradicació de la violència envers les dones per a qui es fa? per a les dones treballadores o per a unes elits polítiques que en volen treure un rèdit electoralista?
No basta aplicar mesures dermoestètiques per lluitar contra el masclisme: cal també atacar els principis mateixos que el suporten, començant pels capitalistes. Aleshores la primera violència que cal atacar és l’estructural i després d’aquesta totes les altres podran caure.
Cal, com pensem a L’Alternativa, anteposar a qualsevol altre element la persona i, avui com durant tot l’any, la dona.
Yann Marais i Andreu Escales
