Llibertat d’expressió? El primer que ve al cap són les greus persecucions, com en el cas de les periodistes iranianes que enfronten la pena de mort, l’eternament empresonat Assange, aquests casos sagnants. Primer pensament, en aquest text mal enfilat: què porta a algú a jugar-se la vida i la llibertat? El sociòleg Manel Castells, en Redes de indignació y esperanza, apunta alguna pista, explicant com el sentiment d’injustícia esdevé ira i la ira fa oblidar les pors i porta a l’actuació.
Com a periodista de curta volada (sempre he fet informació local), evidentment no enfronto res ni remotament similar. Hi ha entrebancs en la meva feina? Sempre, subtils, d’una altra índole per descomptat. Interessos polítics i comercials… Com els afronta cada periodista? Com pot i li dicta la seva consciència, suposo. Depenent també de les prebendes que esperi o hagi aconseguit, en alguns casos, esperem que els mínims. Sovint es recorre a la ironia: l’humor sempre ha permès la crítica social i política més profunda.
Però la llibertat de premsa gaudeix de protecció, de cobertura legal, en societats com la nostra, amb els dèficits democràtics que vulguem criticar, però mirem cap al primer paràgraf i comparem. Però i la llibertat d’expressió del ciutadà? El Tribunal d’Estrasburg ha emès recentment una sentència sobre pretès ultratge a la bandera: diu que en l’àmbit polític l’exageració està permesa. En canvi, què passa amb la llibertat d’expressió quotidiana. L’exercim en el dia a dia? Sobretot en societats petites (la Seu, Andorra…) Gosem dir el que pensem o tenim por a represàlies? (A la feina, a ser mal vistos…) Sovint es recorre a les xarxes i l’anonimat. Cal escudar-se en pseudònims per expressar-se perquè no hi ha un altre camí? O simplement es tracta de vomitar odi? Ens han ensenyat a argumentar amb respecte els nostres punts de vista?
Un altre punt que a servidora li ve al cap en parlar de llibertat d’expressió: és la correcció política una reformulació, una altra forma, de censura? Estem veient casos absolutament ridículs, com la prohibició de la Bíblia als col·legis a Utah o el cada cop més freqüent revisionisme de clàssics del cinema i la literatura. Però també els manuals de llenguatge correcte, confesso, em suposen certa prevenció. S’eviten paraules i expressions, però la realitat no canvia per això. Un exemple de recurs a l’eufemisme: vàter. Qui ho diu ara? En canvi, inicialment només es referia a l’aigua: water.
Això em porta a pensar en el relativisme cultural (crec que ja postulat des dels grecs, Protàgoras si no vaig errada). En aquest sentit, tots pensem i actuem segons els models socials dominants. Els que cremaven llibres, o bruixes, no ho feien pensant que cometien un crim, sinó que s’ajustava al seu sistema de valors.
Per concloure, si em permeten, un apunt personal. Com m’hi enfronto? Crec que és qüestió d’edat. Diuen que mentre ets jove no dius el que penses pel que pugui passar. Quan et fas gran, deixes anar el que penses i a veure què passa.
Alba Doral
