Amb prou feina després d’una nit emprenyat com una mona, jo m’he posat a mirar de més a prop el que va voler dir per a molt de nosaltres l’autonomia de Catalunya en una democràcia del primer món, sobretot després d’una dictadura de 40 anys. L’encaix d’una nacionalitat històrica dins d’un estat Europeu era «la leche, tu»! A la fi es podia ser bretó, basc, català, gallec, valencià, asturià, flamenc i Wallon…,i sense amagar-se.
Ens havien colat la monarquia que pensàvem com a una cosa només representativa. La gent disposada a empassar-se gripaus i altres bitxos per gaudir d’una llibertat retrobada, una explosió de joia i drets bàsics garantits. Quina meravella! Poder votar, poder parlar català al carrer, tenir la nostra televisió i la nostra policia, Lluís Company no havia mort per a res, esperar 40 anys havia valgut la pena!
Era massa bo, sí, massa, el regal, però si regal hi havia, era enverinat: jugar sí ,si voleu, i robar, estafar (3%), però nosaltres tenim la paella pel mànec i, si us passeu un pèl, adéu joguina, adéu peix al cove: Papa Estat caurà sobre vosaltres amb tota la força de la raó d’Estat.
Avui estic trist, moix, la lletjor de l’admistració resplendeix per tot arreu, Han inhabilitat el president de la Generalitat!!! i ja, són tres des del 2017. Serveix de res l’autonomia o potser ens hem de plantejar anar més enllà fins les últimes conseqüències? Sense una autonomia àmplia, amb una democràcia retallada i sota la bota de qualsevol jutge, aleshores només queda dir als veïnats: «gent, marxem perquè tot és mentida i no ho volem. Ahir, com avui, el poble ha d’autorganitzar-se amb covid o sense. Vosaltres sou el veritable corcó.
Yann Revoltat Marais.
