«La fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les seves actuacions.»
Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274)
Amb molta d’assistència de públic dimecres 4 de maig passat a les 20 hores a la 3ª planta de l’Espai Ermengol va reiniciar-se el cicle «Parlem d’història», organitzat per l’àrea de cultura de l’ajuntament de la Seu d’Urgell i l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell (IECAU) amb la xerrada de la doctora Carmen Xammar «La carabassera: bruixeria i repressió a la Seu d’Urgell».
La conferència va fonamentar-se en la interpretació d’un document, propietat de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i incomplet (li manquen, vés a sebre per quina raó, les primeres i darreres pàgines) sobre el procés civil ordinari per bruixeria contra una habitant del començ del carrer major de la Seu d’Urgell de 1616 (l’any de la mort de Shakespeare): madò Jerònima Ribota (Hugueta) (a) Carabassera, natural d’Engordany (Andorra), concretament de cal Ribot, una casa bona. Va casar-se en 1606 amb el també ric i més vell Joan Huguet, comerciant francès de roba i altres mercaderies, com ara ciris, atxes i espelmes.
Contra aquesta dona hi varen declarar la seva veïnada Joana Sobias i denou persones més sense que ningú digués res en favor seu.
El juí tengué lloc al palau episcopal, que llavors i avui era i és un fortí, un edifici on s’hi concentraven i concentren els poders religiosos i no religiosos de tot el Pirineu català. Allà, al soterrani l’acusada (en principi culpable puix aleshores no s’aplicava la pessumpció d’innocència) hi va romandre presa durant dos mesos durant els quals, per cert, emmalaltí.
Sota turment (vegeu «garrucha» a la fi del capítol XLIII del primer dels quixots) arribà a regonèixer tots els testimonis contra ella, fins i tot els càrrecs de la «fiscalia» d’haver tengut tracte amb en Banyeta en forma de Crestó a sant Joan (de l’Erm?).
Com (recordem-ho) no han arribat a nosaltres els últims folis del procés no en porem sebre la sentència, segurament no absolutòria.
Tanmateix, tot i que la xerrada va incloure moltes més dades històriques, no va tenir tant a veure amb la història com amb el voyeurisme històric. La història és una ciència on a partir de la contextualització i la comparació, l’anàlisi però també la síntesi, les dades però també la teoria s’interpreta l’humà en el temps. En la xerrada de dimecres hi varen mancar per part de la mateixa conferenciant la contextualització, la contrastació i la defensa o el rebuig d’una tesi, sense la qual no hi ha ciència possible. Amb això no vull dir que no fore interessant el que es va dir ni molt manco que no fos fonamentat, només que aquestes xerrades no s’haurien de fer sota el lema de «Parlem de història».
Andreu Escales i Tous.
