La pagesa està dempeus i amb ella estan dempeus
els seus molts i mòlts anys. La pagesa camina ja
amb les sabates de feinejar posades, amb els seus
forats (tots) posats. La pagesa camina amb les sabates
i les sabates caminen amb la pagesa perfectament
sincronitzades. Va a eixartigar, armada amb l’ei-
xartell i amb el convenciment que no mai, passi el
que passi, no passi el que no passi, mai (dic) no ha d’ex-
posar l’eixanguer, no s’ha de queixar en cap cas
de la lloga. La pagesa té artrosi i l’artrosi té a
la pagesa, com mentre, amb estoicisme que no exclou
el plaer, doblega l’espinada i eixarcola la terra
amb un amor aparentment superficial i serè….
La pagesa de tant en quant es redreça amb una mà
al maluc. Es posa dreta de tot i amb ella tots els meus avant-
passats.
Andreu Escales i Tous.
