RES ARTIS
Ja fa dies que rumio sobre l’expressió ciutadana a les parets de la Seu. De les últimes manifestacions d’aquesta facultat se’n pot extreure interessants conclusions i lliçons.
Primer, es pot felicitar els col·lectius que publiquen l’adveniment de la República Catalana, feminista i social, com no pot ser d’altra manera si volem avançar. I no és només un elogi polític, amb el qual es pot estar més o menys d’acord, sinó que també estètic. Colors vius, bona composició de la imatge, factura acurada, tot plegat reflex fidel dels moments d’eufòria i esperança d’una bona part de la població. Hi ha qui diu que embruten les parets i que provoquen. Es com dir que una noia amb poca roba provoca o que un pintor embruta el llenç. Depèn de la qualitat, de l’intenció, del moment.
En segon lloc tenim la resposta de la oposició, dels unionistes. Agressió. Esborren barroerament l’estel de la senyera, convertit en núvol blanc. Esborren el símbol del poder femení, són patriarcals. Esborren els símbols dels grups més reivindicatius en quan a justícia social. Són monàrquics, o conservadors. Curiosament, dibuixen un cor sobre la bandera. És ben bé allò de “te quiero, te mato” o “la mujer, la pata quebrada i en casa” o encara “te pego porqué te quiero”. En definitiva, n’hi ha que continuen considerant-se amos en terra conquerida.
Tercera reflexió, canviant de barri trobem una pintada, també feta amb bon gust estètic i ètic, encara que no tant el·laborada: “Les nostres profes no es toquen”. És d’agraïr que el poble reconegui la tasca complicada de les profes d’avui i les defensi d’agressions intolerants i intolerables. Cal recordar que existeix la llibertat de càtedra?
Quarta, reacció conservadora. Sobre-escrivim “fills” sobre “profes”, convertint la frase en “Les nostres fills no es toquen”. Pobre ortografia. Pobre respecte a la opinió d’altri. Pobre paternitat la que vol confinar la progènie en la torre de cristall de les seves antiquíssimes conviccions. En aquest pare tant preocupat li diria que un dia o altre els seus fillets s’hauran d’obrir a la diversitat del món. Se’n diu volar del niu. Se’n diu lliure arbitri. Aixó és el que intenten ensenyar les nostres professores dignes de l’ofici. Perquè quedi clar, els agressors esborren el símbol dels autors afegint la bandera espanyola a la catalana.
Última hora. Ha estat repintada la paraula “profes” sobre els “fills”. La signatura també ha estat restaurada.
I bé, hem de seguir amb aquesta batalleta de pintades? Per cert, que la que dona la benvinguda a la República ja es va refer una vegada després que algún censor la sabotegés i ens recordés a la porta de l’Ateneu que “Cataluña és España”. No podrien, aquestes que pensen d’una altra manera, expressar llur opinió en altres murals, just al costat si volen? De debó que no cal aplacar el veí per conviure. Hi ha lloc per tothom, re-pública, la cosa de tothom, etimològicament.
Per concloure i abundant en la opinió d’un germà savi, no assolirem una majoria suficient amb frontisme. Hi arribarem com hem arribat a la majoria actual: amb cultura, amb respecte, amb pà pel pap, feina, amb habitatges dignes, amb bons hospitals públics i gratuits, amb una bona escola pública. Hi continua havent una part dels qui van venir de fora que ens continuen odiant, per enveja, per tradició, per incompatibilitat de caràcters, però també n’hi ha molts d’agraïts que entenen perquè fem el que fem i ens recolzen. És questió de seguir amb aquesta tasca, guanyant vots cada dia amb bons serveis, amb tolerància, amb llibertat i bon humor.
Professor d’Història
