Aquest any per St. Jordi em van regalar «En Riquet del Plomall» de l’escriptora belga Amélie Nothomb, en català.
És una escriptora que segueixo habitualment tant en francès com català per dues raons:
Una, els temes que toca i dos, la manera d’escriure, literatura postmodernista.
Normalment els seus temes semblen senzills, mundans però res és si simple com sembla amb trets autobiogràfics
El seu vocabulari és culte però no enfarfegós.
Una redacció despullada de tota arrogància.
Unes frases curtes, sense subordinades tan estimades dels escriptors egocentristes.
Uns paragrafs curts amb una síntesi admirable.
No necessita evitar la puntuació com el premi Nobel de literatura 2004 l’austríaca Elfriede Jelinek, dona controvertida, ja us en diré alguna cosa en un altre article.
Nascuda al Japó de pare diplomàtic, va viure fins els 17 anys fora de Bèlgica on va tenir problemes d’integració. Problemes d’anorèxia de jove a causa de una violació a 12 anys
.
Escriu de matinada i amb gana. Així s’entén millor la seva novela «Biografia de la fam».
Autora prolífica, escriu de 2 a 3 llibres l’any però en selecciona 1 per publicar. La resta no vol que aparegui després de la seva mort.
En aquest llibre que us anomeno a dalt, basat en un conte de Charles Perrault sobre la lletjor i la bellesa. Un llibre fàcil per qui no coneix aquesta escriptora i totalment deliciós per qui la seguim. A la Fabienne Claire Nothomb de nom artístic Amélie pot agradar molt o com el sushi, res.
Lys Garrabou.
