Quant he vist ploure, tombar de berris
i barrumbar, fer-se’n rius dels marges blancs
i parèixer que el seu corrent com en temps
de Noè amb ells tot s’ho n’ho ha d’endur.
Com enyor sobretot quan a la pluja se li aliava el vent
i jo sortia d’aquestes cases per pujar i banyar-me
damunt aquell, l’ametller més alt i poderós, ah!
Enfilat a ell, jo era un jove mariner en la cofa
del pal major d’un bergantí enmig d’un temporal ferest.
Quant he vist ploure i m’he xopat sota les vergues del llamp,
aferrat, abraonat amb dits i arpes a aquell arbre ja mort,
però que llavors era ben viu i s’engronsava i s’engronsava.
Quant, d’allà dalt estant, he deixat de sentir-me tot sol o mort enmig del mar.
Andreu Escales i Tous.
