Anit passada en el primer pis del casal parroquial de sant Ot de la Seu d’Urgell tengué lloc a partir de les vuit en punt del vespre, davant un públic minso però selecte, la conferència prèviament anunciada de mossèn Benigne Marquès, l’arxiver diocesà, amb motiu del 900è aniversari de la seva mort, que tengué lloc sense caure (que se sàpiga) de cap pont el 30 de juny de l’any 1123 de l’era cristiana.
L’efemèride donarà peu a la realització de tot un seguit d’actes commemoratius, el més interessant dels quals serà una xerrada sobre sant Ot en l’art (inclourà un apartat obligat per a la peça coneguda com a “estendart de sant Ot”) durant enguany, any jubilar.
Sant Ot , patró de la parròquia de Santa Maria d’Urgell i de nostra ciutat, és juntament amb sant Ermengol un personatge de referència que va més enllà de la persona estrictament històrica a qui anit mossèn Benigne gosà glossar esquemàticament, a partir de les poques i valuoses fonts de què hom disposa:
-Pergamins normals de l’Arxiu Diocesà.
-Vida d’Ot, dos exemplars: un santoral i un leccionari (original perdut, però còpia de Vilanueva), tots dos dels ss XIV-XV,
endemés d’un breviari-incunable de 1487.
De la conferència, més interessant per tot quant mossèn Benigne es deixà al tinter que pel que de fet digué, fou ben interessant i, sobretot, per a un filòleg, ja que tots els documents esmentats estan en llatí medieval, però llatí al cap i a la fi. Així, és clau sebre com interpretar mots com “FRATER” o “FRACTA”, que no per força volen dir com en llatí clàssic “germà” o “trencada” respectivament.
Va ser una veritable llàstima, per altra part, que mossèn Benigne fos tan políticament correcte i no ens referís cap dels cinc miracles atribuïts al bisbe ni esmentàs mai explícitament un opuscle que creiem que deu haver llegit d’Esteve Albert: Sant Ot, bisbe d’Urgell, i la seva època (Dalmau), que poreu trobar fàcilment a la biblioteca de sant Agustí.
Acab, per fer-vos-en venir ganes de llegir-lo, amb una de les seves frases espigolada al vol:
“El condomini comtal del Pallars era un niu d’embolics per la malvinença dels titulars, car ambdós eren informals i maniobrers de mena, sobretot Artau I”, és a dir, el pare del futur bisbe i sant Ot.
Andreu Escales i Tous.
