Manuel Pal i Casanovas (1932-2020) palesà sempre una sensibilitat fina com paper de fumar. Estic segur que pertanyia a aquesta casta de poetes d’olfacte esmolat com Catul i Baudelaire. Amb això no vull dir que fos insensible quant a la plàstica o a la sonoritat (tenia també l’oïda d’un melòman quasi tan mozartià com mossèn Antoni Cagigós, per no parlar de la seva admiració per Olivier Messiaen o Werner Henze.)
Hi ha molta de gent nada amb els cinc sentits molt desperts emperò mossèn Pal endemés els hi havia mantengut cultivats i posats al servici del seu art i del seu bon gust. En valga d’exemple el títol mateix del primer moviment de Temps de cantar: «Rou de versos lleus».
Mossèn Pal cerca i troba (en el doble sentit d’encontrar i de compondre) belleses en plural ací i allà des de tot arreu i, en especial, des de la naturalesa. Tot això tanmateix no ens ha de dur a pensar-nos que en el bell captat s’esgoti el seu quefer com en altres poetes més superficials. En el seu cas, rere la bellesa hi ha la recerca de Déu, a qui ell sempre atribueix el perquè de tot plegat. Això ens remet al Joan de la Creu de «Cántico espiritual», a sant Francesc d’Assís i, a la fi, a el Cantar de Cantars:
PLATJA DE SALAS
«Sembla tòpic i no ho és.
D’hores, n’he passades tres.
en un perdut paradís.
El llac era blau i llis,
el cos nu parava el sol
i sentir el rossinyol
mentre versos bells llegia.
I era Déu la Poesia.»( pàgina 21
de Rou de versos lleus.)
Andreu Escales i Tous
Llicenciat en Filologia Hispànica
