«La fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les actuacions.»
Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274)
Com estava anunciat pertinentment, anit a partir de 2/4 de vuit tengué lloc als públicament subvencionats cinemes Guiu (segona planta sense accés per a persones amb discapacitat física) la projecció de la «docuficció» intitulada «Bruixes, la gran mentida», amb la presència i la participació entre altres de Carmen Xammar, doctora en història per la Universitat de Cantàbria, Montse Armengou, periodista i directora de «Sense ficció» de TV·3, Meritxell Yanes, actriu principal i Oriol Cortacans, promotor executiu del documental en qüestió.
L’assistència fou d’una quarentena de persones, a qui cap la fi de l’acte es deixà fer demanes. La majoria d’aquestes, tanmateix, les feu dreta i des de l’estrat Marta Pujantell, qui, moderadora professional, conduí l’acte amb empenta.
La calor dins la sala era elevada i poc propícia al treball neuronal. Sí, en canvi, a deixar córrer la suor i les emocions, la qual cosa semblaria encaixar a la perfecció en un acte demagògic i electoralista: també intervengueren des de l’estrat representants polítics i polítiques que en principi no eren al cartell de l’acte però que així i tot foren els quins l’encetaren.
El feminisme està de moda i, per tant, permet guanyar vots a menys d’un any per les eleccions municipals.
El documental que és projectà està basat en un únic i no gaire representatiu cas de persecució, l’encausat en 1616 (l’any de la mort de Miquel Sirvent, per cert) per bruixeria contra madò Jerònima Ribota (Hugueta) (a) Carabassera. Dic que no és pas gaire representatiu perquè la majoria de dones processades a Catalunya per bruixeria durant l’edat moderna, si en tenien de marit, no era viu ni ric. És curiós com en cap moment no es parlàs a la sala d’estaments socials ni de nivell socioeconòmic i tota la problemàtica es centràs en la qüestió de gènere femení/masculí (la possibilitat d’altres opcions sexuals i de gènere ja apareix en la documentació de l’edat moderna!).
Però ja sabem que en tot acte populista que vulgui tenir possibilitats efectives de guanyar adhesions no hi ha d’haver grisos, tan sols blancs i negres.
En aquest sentit són d’allò més útils els anacronismes de tota mena i les identificacions de gènere o del tipus que siguin, però no veritables dades ben contextualitzades que ens ajudin a explicar les raons per les quals va passar o es va voler que passàs el que va passar (per cert, del document del procés a Jerònima Hugueta en manquen els primers i darrers folis, per la qual cosa hom no sap si va ser condemnada ni, si és el cas com pareix a que sí, a quina pena. Això ens duu a contestar a madò Montse Armengou que no entenem en absolut la seva queixa sobre l’ús del terme «docuficció» per al document projectat ahir que acabava amb l’execució de la protagonista a les envistes de Montserrat).
Andreu Escales i Tous.
