Jo sé fer malabars. Tampoc tant. Tot just amb tres pilotes. O tres pedres més o manco grans i redones. O tres patates. Amb quatre, però, ja no. Sé fer malabars tanmateix. I per molt que faci no sé la partida de dies que no en faig. Avui tampoc no en faré, no em ve de gust i és molt probable que en passi . Per ventura la pluja d’avui no ajudi gaire, però tampoc sebre que en seguesc sabent.
I de totes maneres, davant el dilema d’ensenyar a fer malabars a qualcú o directament fer-ne jo, és segur que m’estimaria més la segona opció. S’agafen les tres pilotes, les tres pedres i es fan volar i aterrar en el palmell de la mà corresponent alternativament. Aquesta darrera frase, l’anterior, n’és-crec- una bona descripció…però només per a qui ja sabia per avançat que és això de fer malabars.
Molts pensareu que m’empatollo massa amb això dels malabars i que és completament baladí-o com es diga en català-sebre o no fer volar i aterrar en el propi palmell corresponent la pilota o la pedra o el que sigui que toca. Us equivocaríeu pensant això. Molt. Ara no us puc demostrar per què. Pensau el que volgueu, a mi tant me fa. Punt i a part.
Els malabars es fan amb la força de la gravetat i amb les mans. Sobre el nostre planeta no m’imagin a ningú fent malabars amb els peus. No amb tres pilotes o més, si més no. Sí amb les mans, que han estat un dels instruments més importants i decisius de l’evolució que ens ve caracteritzant com a precisament el que som, humans. Amb elles i un bic negre us estic escrivint aquestes paraules, amb elles pot crear màgia, jocs de mans o art. Amb elles ens relacionam, ens donam la pau o fem l’amor o la guerra. Les mans ens serveixen per agafar una eina i treballar. Quan nosaltres dormim, elles es posen toves com una mascota que volgués acompanyar-nos cap a un lloc que li està vetat.
Andreu Escales i Tous.
