La rentadora, singular objecte que serveix per rentar entre altres usos que no he d’explicar aquí, és a prop de la dutxa. Aquest objecte, com un moble sorollós, en molts països del món és un electrodomèstic, un luxe inabastable però, aquí al primer món , fins i tot, també al sud del Pirineu, és una eina banal i l’ únic problema és si va o no va.
«Quina barra»! penso que gaudeixo d’ un luxe fet a la Xina amb la força de treballadors i treballadores que cobren molt menys que aquí per la mateixa feina.
Tinc dues feines: emprenyar-me contra la marca que m’ ha venut la rentadora o esverar-me i escridassar el polític de torn, que per defecte té la culpa de tot.
Ho has de veure de forma global: mana el profit: el benefici, els calers, els doblers i, pensant ho bé, potser hauria de fer-ho tot a mà, retornar al final dels anys 40 abans de la invasió del plàstic, encara que començaven a arribar els electrodomèstics a les cases de les famílies.
L’ objecte, «el susodicho . és l ‘enemic o sóc jo que realment vol consumir? i així poder dir al veí o a la veïna que la meva màquina de rentar és millor i que a més de rentar em saluda al matí i fa llumetes vermelles i es transforma en una eina revolucionària i puc estar content de la meva compra.
Aleshores un dubte i una angoixa terrible em fa tremolar, estaré en la línea del partit (vés a saber de quin partit es tracta), la kkgb, que és per tot arreu, em farà fotre a presó, em rentaran el cervell?
La resposta em fa por, jo que pensava que ho tenia tot net
Tot és un misteri. ,,,,
Yann Marais
