La foscor és una forma de pluja seca
i de vegades silent, relativament silent.
És curiós que això no sigui així sempre
i mai en el cor dels deserts quan és de nit,
quan els estels ja es dilaten amb la inversió
tèrmica i comencen a xiuxiuejar-nos coses
molt més aprop de cadascun de nostres porus.
Parlo de l’hora en què els miratges ja dormen
abraçats tendrament i allargada a les ombres.
Per això al desert hi plou molt més del que diuen
meteoròlegs i llibres de text de ciències.
I els eremites tot això ja ho sabien i ho callaven,
seduïts per la calidesa de totes les absències.
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
