El ser és l’únic que val
la pena d’investir de seda
cordovesa i ser a Suïssa restaurada,
la sola carn digna de so,
el sol vi ben fet ferment sense corc gat
i prou dolç i novell com per ser consagrat
i servit al got brut de l’estatge
del trist passant sense sous en curs Franc,
emperò amb un cor ple de fams bategants
i, tret de la pols, buit de tot de sostre
i de nom o renom, de pau i palau,
oh, ombra que té per art de sort
un sol pedestal en cada sola vella de la sabata amb b baixa
i una santa solitud en prosa
i falsa pressa d’arribar ben prest i en punt a enlloc.
El ser és, idò, queda escrit aquí
mateix, l’únic que val més que un gafet
i val la pena calçar i de vestir un poquet
de roba i de teulat, de sal, de sol i un gotet
de segona mà per diluir la pena de ser tan lluny de tot arreu
sempre seguit, sempre segat,
a bon colp de mala falç rovelladota segant avallet
tant com les armes d’aquell vell manxec, cuixot
del nom del qual no me’n vull oblidar mai, noi,
noia, perquè ningú més que ell sabé a colps sovint-
ejats que el vidu ser viu a anys llum d’estar be-
n assegut en el setial amb miseri-
còrdies vendibles i cantables a colp de bells dòlars
i a so (oh!) de santperecantaires òrguens centenaris.
Andreu Escales i Tous.

Llicenciat en Filologia Hispànica
Deixa un comentari