«La bellesa és el resplendor de la veritat».
Plató
Estar alat té plomes santes mai cansades de remar, remar, remar, seguir remant.
Estar alat té aires sublims d’equilibri i equidistància, de plans d’enlairament, de tren de dolços aterratges i de nius hipotecats.
Estar alt té hacs vives i no escuades, llargs i aguts cants, de vegades com anit d'»urracas parlanchinas», és a dir, garses catalanes a dojo sobre plàtans nocturns, única guàrdia nacional dels darrers paradors de turisme.
Estar alat té desfilades, de vegades acrobàtiques, davant l’espècie curiosíssima dels ornitòlegs, guies i prismàtics homologats inclosos.
Estar alat té brúixola per orientar-se vers el nord en l’estiu i el sud en l’hivern amb certes garanties entremig de no extraviar-se massa i acabar esclafat en una valla frontera.
Estar alat té prestigi bíblic, aura d’embaixada, de bellesa celestial feta carn de quadre i emmarcada en els museus o en els zoològics europeus de major prestigi.
Estar alat té somnis infantils amb princeses i dracs fantasmagòrics.
Estar alat té salts mortals i possibles en piscines amb fongs municipals.
Estar alat té un preu poques vegades ben pagat.
Andreu Escales i Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
