Una llengua, sobretot si és la nostra, depassa la funció d’ eina de comunicació. El català, una llengua no molt parlada, té molts aspectes per ser treballats, quant i més en aquesta era de globalització. A nosaltres, els qui la tenim com a llengua materna, és als primers que ens ha de seguir agradant com el primer dia. I per estimar-la cada cop més, l’hem de conèixer millor i amb més passió que mai.
Ara bé, estimar-la no vol pas dir no voler veure les mancances que pateix, ans tot el contrari. Qualcunes de les quines jo he detectat darrerament són:
-Menor nombre de joves que estudiïn a fons el català. Així, ha disminuït el nombre d’estudiants de filologia catalana al Principat.
-Que en la perifèria catalana s’estan perdent l’autoestima i l’orgull de la pròpia parla local.
-Que existeix encara un gran desconeixement sociolingüístic que duu a creure millor un parlar (per exemple, el barceloní) que un altre(per exemple, el pallarès).
-Que es moren mots, expressions, topònims, etc… en paral.lel a la gent gran de molts de pobles sense que ningú els enregistri abans.
Aquesta incalculable riquesa podria passar a enriquir el DCVB, només que nostres mestres i professors engresquessin els seus alumnes a fer-ho.
-Que institucions com l’IEC darrerament no están fent bé la seva tasca. Ni el diccionari normatiu va estar a l’alçada (cal millorar-lo i el més prest possible), ni ho han estat les noves disposicions sobre l’accent distintiu o diacrític ( la solució era mantenir-lo com ja estava o treure’l de tot).
-Que és trist, però el procés li està sortint massa car a la llengua, la qual quan arribi la indepèndencia acabarà essent com el català és a Andorra, una llengua oficial ja desplaçada de l’ús oral quotidià.
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
