Hi han coses que es mouen al voltant de la Biblioteca. Els horaris, per exemple. Resulta que la Vila de Puigcerdà, amb molts menys habitants que la Seu, té la biblio oberta totes les tardes de quarts de quatre a quarts de nou i alguns matins algunes hores. Ho trobo molt assenyat, entre altres múltiples opcions. Un horari fet per els usuaris. Si jo fos alcalde, miraria d’obrir 7 dies 24 hores, com a l’Escorxador, a l’Institut, a les Monges, etc. Com a reacció, hi ha qui recull signatures per un horari més extens que l’actual. En contrapunt, no tinc res contra els esports, reconec que cultiven el cos i altres valors i virtuts cabdals, que és una forma de modelar cossos i societats. Jo no ho basaria tant sobre la competència i més sobre la col·laboració, però, sobretot em pregunto quin és el pressupost d’una i altra partides del pressupost municipal. Ho consultaré però no cal ser economista ni sociòleg per copsar que la diferència és abismal. Perquè, si és una eina bàsica per l’assoliment d’estudis superiors, si hom hi va a cultivar el que la humanitat té de més elevat? Si, una persona més culte pot ser més productiva però també més lúcida i per tant més lliure i més crítica. Això ja no convé tant als senyors mediocres recelosos del poder, un poder antic com el de l’església medieval que mantenia la gent en l’analfabetisme. Avui hi ha molt d’analfabet formal que amb prou feines sap llegir i escriure. Compensem una mica, senyores i senyors?
I després hi ha una «cosa» que es mou per dins de la biblioteca, tant o més que qui hi treballa, a voltes. Aquest fenomen que tenim a la Seu és objecte de la meva curiositat i admiració de fa decennis, i combrego amb bona part del seu ideari. Per començar és el més conseqüent dels decreixementistes. Decreixement, concepte que tornarà i tornarà fins que s’assoleixi. Hi ha molt per créixer, mentalment i anímica. Avui l’he trucat per demanar-li permís per ratllar d’ell i rentava la roba, a mà, sense calefacció, amb l’abric a casa, amb l’aigua calenta com a única concessió. No cal penjar-se d’una columna per ser anacoreta. Crec que, de vegades, exagera. Dona classes particulars a preus de misericòrdia i és la ment més enciclopèdica que conec. Si en fes la caricatura, tindria una closca enorme. I la boca també perquè és capaç de parlar hores i hores, i el seu riure és franc, estentori i freqüent. I la barba, famosa barba, ubèrrima, Valle-Inclanesca, hereu com és del més punyent esperpent. Ha tingut una trentena llarga de refugiats domiciliats a seva casa.És un home de compromisos ferms, la seva tasca silent ha sigut i és cabdal per la ciutat. Jo, si fos alcalde, li posaria una medalla al mèrit civil. És un dels puntals de la recollida d’aliments bons que es llencen i seva casa és plena dels llibres que es llencen, edicions del XVIII incloses, i les plantes i… Doncs aquest home que ja no és jove, que ha donat la vida per la Seu i la Humanitat, s’ha de sentir dir «paràsit social» per una jove sacerdotessa del temple de la cultura. Quina llàstima! Evidentment aquesta noia no entén res, no sap res, jutge per l’aparença, és, conscientment o no, espasa justiciera d’un déu gris, arrasador més que igualitari, i no és la única. Profeta diria jo, Andreu, poeta profètic.
Professor d’Història
