He entrat aquest matí en una coneguda cafeteria de la Seu d’Urgell. Cada cop que hi vaig demano una magdalena integral (del pitjor és el màxim que puc menjar per la meva salut). A la cambrera de torn li pregunto en català i em contesta en castellà (per a ella en espanyol). Doncs demano amb molt de respecte i em diu: «no, nada más quedan de las normales».
Aleshores he estat a punt de demanar-li: «però de quina normalitat estem parlant: de la nova o de la vella»? Prou sé que aquesta persona coneix el català, el parla i, segons un altre client, l’escriu molt bé. I em torno a preguntar a mi mateix: què he fet malament? Per ventura és la meva mascareta que dificulta encara més la comprensió del que dic en català o m’he d’avergonyir de parlar aquesta llengua.
Podria engegar un debat sobre drets dels catalanoparlants a Catalunya, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o transformar-me en el conill amb armilla d’Alícia en el País de les Meravelles, però tan sols vull ser atès en català. Fins i tot en un exercici místic d’un guru hindú o «sabu» podia imaginar que això és la nova normalitat, si la cosa no fes més aviat plorera.
Aquesta nova normalitat podria ser resultat de voluntats importades de l’àrea metropolitana de Barcelona, tan estimades pel PSC i Ciutadans, per no parlar de PP i de Vox, i imposar el seu model cultural i lingüístic en àrees de Catalunya com la nostra on el català encara és majoritari i de qualitat.
Per tant, ens hem de preguntar un cop més: què és el que estem fent malament? Voleu dir que hem d’integrar a gent que tenen molt clar el que són i el que volen.
Els esforços han de ser bidireccionals: de xarxa en xarxa i jugo perquè em toca. Esforços que cal fer però, com es diu a Astúries: «Quando un nun quier, dos no la facen».
Per integrar cal tenir eines didàctiques i això està molt bé i em consta que molts de magribins i gents d’altres països s’acosten al català per conèixer la realitat del país i promocionar-se.
Catalunya encara no és independent, per molt que ja ens agradaria, i per això costa de fer entendre a la gent el que és una nació dins un estat poderós, excloent i repressor, el qual, a més a més, ve d’una llarga dictadura feixista i una absurda i corrupta democràcia monàrquica.
Tots els ingredients estan servits per menystenir una llengua mil.lenària que ha sobreviscut al llarg dels segles per la caparrudesa dels seus locutors i locutores analfabets.
Si una persona es vol integrar, cap problema, i, si no, tot seran excuses de mal pagador perquè ells i elles són molt conscients de ser espanyols, portuguesos, francesos i fins i tot «catalans», etc…i a casa nostra també.
Yann Marais.
