Horaci ja al segle I d C, el més imperial i august dels segles, considerava l’obra dels poeta com a quelcom de civilitzador i profitós per a la societat. És a dir, que l’art, en general, i això que anomenem avui «literatura», en particular, havia d’ensenyar delectant. Aquesta idea fou recuperada en l’art romànic europeu que, a manca d’un poble cultivat en llatí eclesiàstic, aprofità l’escultura i la pintura per amb la seva bellesa difondre els valors i la cosmovisió cristiana feudal, on per cert la promoció de la por hi tenia un rol privilegiat.
Tot i que amb la finalitat d’esbarriar una ideologia ben diferent, la impremta, l’art, la literatura (que neix així com la coneixem precisament llavors) foren força arreglats al segle XVIII per millor alliçonar i obrir-li els ulls a la gent senzilla, ignorant i supersticiosa.
A l’estat espanyol els darrers en proposar-se «modificar el món» mitjançant la literatura han estat els poetes compromesos de la generació dels 50 (els Gabriel Celaya, Blas de Otero, Jaume Vidal Alcover,…etc) que si no reeixiren en termes de popularitat fou perquè aparesqueren quan la poesia havia perdut protagonisme envers la narrativa en prosa, el cinema i la televisió i havien de lluitar contra la repressió i sobreviure a la censura franquista. Tanmateix els poetes espanyols crítics amb el realisme social mai no apel.len a aquestes raons per explicar el fracàs d’aquest moviment antifranquista, ans a altres d’estrictament estètiques i de la suposada natura intrínsecament apràctica de l’art.
Tanmateix el fracàs encara més estrepitós dels novíssims i postnovíssims espanyols demostra el que ja sabíem per l’obra pòstuma de César Vallejo i El Guernika de Picasso: que l’art i la poesia han estat i segueixen essent molestes armes carregades de futur.
Per això no caiguem ara en el parany que els mateixos defensors d’ahir de l’art per l’art ens volen fer caure avui quan ens proposen el boicot a qualsevol autor d’origen rus pel sol fet de ser-ho. Els Andrei Platònov i els D. Kharms (russos), els N.Gògol i I. Bàbel (ucraïnesos) dels segles XIX i XX poden ésser tan o més crítics amb els tirans contemporanis i amb les guerres com l’autor de Lisístrata al segle quint abans de Crist.
Andreu Escales i Tous.
