No només una crisi sanitària

Avui, després de pràcticament dos mesos de l’esclat del covid-19, amb l’inici de la fase de desconfinament i amb la recent celebració de la diada de l’1 de maig, crec oportú parlar del que ha suposat la pandèmia a les relacions laborals.

Ja que ha provocat una sacsejada sistèmica (social, econòmica i tecnològica)que per molt que era previsible vam confondre, el poc conegut amb lo improbable, donant lloc a uns efectes que han estat pel moment devastadors i ens dibuixen un escenari complicat.

Pel moment, la solució adoptada ha estat declarar d’un estat d’alarma amb la publicació a dia d’avui de 11 reials decrets llei (on la seva elaboració i publicació no requereix del vist-i-plau de les cambres parlamentàries) per contenir els efectes del virus o militaritzar una crisi sanitària que ha desnaturalitzat nombroses institucions jurídiques, afectant de ple a la legislació laboral justificant-ho per la ponderació d’un interès major com la salut pública. Sense treure-li importància a aquesta ponderació, considero que tanmateix hem d’evitar que els arbres no ens deixin veure el bosc i posar  llum a les implicacions que la nova sistematització de les mesures socialaborals impliquen pels treballadors i per tant, pel sosteniment de les seves famílies i la societat en general. Els hi pot assegurar una qualitat de vida i capacitat i/o força d’actuació com agents d’aquesta societat, o bé pel contrari, els pot conduir a la precarització i l’escassetat de recursos, que els conduirà en una situació vulnerable, sense capacitat de resposta i invisibilitzats per les seves penúries.

Aquestes mesures que configuren els seus drets laborals, tant pel que fa a l’ocupació i a la forma com presten els serveis, vindrien a ser les relatives a la prestació del treball, a les de naturalesa prestacional i, les de seguretat social.

Que s’ha traduït en la meva regulació en:

• Major flexibilitat en la forma com prestar el servei (teletreball, modificacions en la jornada)
• Mesures de contenció (suspensions temporals de contractes)
• Ajudes prestacionals i exhimició temporal del compliment de les obligacions amb la seguretat social (moratories a les cotitzacions a la seguretat social, aplaçaments dels pagaments en la seguretat social, protecció en la desocupació pels ERTO’S o permisos retribuïts recuperables).

Aquestes facilitats per fomentar i preservar l’ocupació emmascarem tres realitats al meu entendre. Primer, la percepció equivocada de les dades d’ocupació perquè no es comptabilitza en l’índex d’aturats la gent que es troba en un ERTO, en l’economia submergida, o tenia expectatives de ser contractat en les campanyes de setmana santa o la pròxima d’aquest estiu. Segon, el no compliment de les Administracions Públiques amb les ajudes i moratòries promeses. I tercer, la flexibilitat de les mesures s’ha fet en detriment del procediment establert per la llei que obligava a que davant de tota modificació de les condicions laborals es fés per motius justificables i amb el consentiment dels representants dels treballadors.

En conseqüència, aquests canvis han agreujat  una situació de precarietat que ja ve de lluny per la crisi hipotecària i la modificació al 2012 de l’estatut dels treballadors (norma de referència) i altra normativa laboral, a base de contractes “low cost” justificats per la competitivitat. Seran mesures que subsistiràn en la fase post-coronavirus a través de reduccions salarials, despenjaments de convenis col·lectius o augments de les modificacions de les condicions laborals. Donant lloc al de sempre, utilitzar qualsevol oportunitat per fer modificacions legislatives per uns interessos no al servei i en resposta d’una  societat demandant sinó, prostituint l’essència i motiu de ser del dret per reduir-lo a lletra sobre blanc,  impresa per una majoria parlamentària o un govern, fent desapareixer l’humanitat en la burocràcia.

Mariona Codina Torelló

La Seu d’Urgell, 6 de maig 2020

Yann Marais