Aquest article està rigorosament documentat a partir de l’intitulat “Colores polémicos en Penelles”, signat per J.B. i publicat a la pàgina 36 de l’edició del diari “Segre” de dimecres, 18 de novembre d’enguany, segons el qual l’artista Berni Puig ha estat denunciat de plagi per la pintora Pepa Curriu. Segons aquesta, els frescos que Puig va pintar aquest estiu sobre els murs de l’església de Sant Joan Baptista de Penelles estarien massa inspirats (“fuertes similitudes”) en l’obra pictòrica de la pròpia pintora de sant Cugat del Vallès, i tant massa inspirats, com perquè s’hagi animat a la denúncia.
La qüestió que ara se li presenta al jutge o jutgessa d’aquest afer és peluda. Per què? Idò perquè si ja és mal de fer fallar plagi en un cas literari (a la fi d’aquest article posarem un exemple de pressumpte plagi literari), on els mots i l’ordre en el qual es presenten són relativament tangibles, no passa el mateix en els colors i textures de la sintaxi plàstica, sobretot quan, com és el cas, manquen de formes definides.
Però contextualitzem encara més. Què és un plagi? Què és una influència, influx o intertextualitat? On hi el límit en el context de la contemporaneitat, per a molts i moltes sinònim de postmodernitat?
Bé, jo no sóc qui per determinar si Berni Puig “s’ha copiat” de Pepa Curriu, però però sí algú per dir que ella i ell han pogut tenir el concepte de pintura que tenen gràcies a altres pintors com, per exemple, Paul Sérusier (1864-1927), autor amb l’ajut de Paul Gauguin, de “El Talismà o Paisatge al Bosc de l’Amor” ( Museu d’Orsay, 1888), on per primera vegada podem parlar d’un quadre no figuratiu.
Pel que hem pogut veure a les fotos adjuntes a “Colores polémicos en Panelles”, ens trobem, tant en Berni Puig com en Pepa Corriu, davant dos artistes “serusierians”, ho sàpigeun o no, però que ningú amb seny gosaria de denunciar com a plagiaris d’aquell agosarat nabí francès.
Andreu Escales i Tous.
P. S. Com jo no sóc un polític, compliré la meva promesa d’explicitar un altre possible cas de plagi, en aquesta avinentesa més clar puix és literari:
“Vámonos, pues, por eso, a comer yerba,
carne de llanto, fruta de gemido,
nuestra alma meláncolica en conserva,”
primer tercet de “Intensidad y altura”, sonet pòstum de César Vallejo,
que segurament havia llegit:
“Voz de dolor y canto de gemido
Y espíritu de miedo envuelto en ira”…
( dos primers versos de “Por la pérdida del rey don Sebastián”,
que donaria peu al “sebastianisme”, però aquesta és ja una altra història.)
Llicenciat en Filologia Hispànica
Deixa un comentari