iii
Una colla de primitius, enguirlandats amb pelleringues d’animal pelut i banyes, celebraven un ritual, al voltant d’un menhir molt gran, enmig d’un bosc estrany. L’ambient era elèctric i fosc. Planava una olor rara, com d’ozó, amb metà, encens i ferments. En el cel hi havia diverses llunes, de mides i colors variats. La terra que sustentava l’escena era jo. Els meus ulls eren lluny, a una distància proporcional. El meu cap era el que els liliputiencs anomenaven la Carbassa, i de la meva cella en deien la Balma de San Jaume, perquè, a l’estiu, conservava neu fins en aquelles dates . El menhir, evidentment, era el meu sexe. No sé com s’ho va manegar el sacerdot, però l’indret, o sigui jo, es va anar encenent d’una fosforescència blau-verda, primer tènue i gairebé imperceptible, com les primeres lluors de l’albada, de nit closa, o les muntanyes sota la turmenta de llamps. Després, la luminiscència es féu viva com els pirulis radioactius que venen a les fires. Alhora, el cel s’arremolinava amb tons ataronjats i granats esfilagarsant la fosca. La tribu ballava frenètica al voltant del meu fal·lus ardent i blau. Els tambors i els xiscles sincopats de les dones ho estripaven tot, i el sortilegi del druïda, vestit de blanc, tronava amb veu estentòria, fent retrunyir la penya, omplint l’espai. La llarga cabellera blanca era una esfera brillant que l’agegantava en la seva levitació arcana. Espetegava de raigs, com un generador de Van der Graaf, d’aquells que et posen els cabells de punta quan hi poses la mà, als Museus de la Ciència.
Tot girava sobre el centre megalític. El cel era un enorme cap de fibló, voltant, com un oceà en un embut de vidre, amenaçant el menhir. De sobte, un flash enorme i tot comença a precipitar-se dintre meu pel menhir, tot el cel i tota la terra, que era jo, es va anar sumint en el vòrtex, fins que no va quedar res, le néant, diria la Leo. Llavors em vaig despertar, amb un pànic del quinze. A palpentes i trompicons vaig arribar al rentamans i, posant el cap sota l’aixeta, l’aigua es va anar enduent aquell buit ominós cap a la claveguera, d’on mai més ha de sortir. No cal dir que era moll de suor. Canviant-me de roba, per intentar tornar a dormir una estona, ans estava esgotat, vaig notar una olor rara, la mateixa que en el somni, però no hi vaig donar més importància. El meu nas encara devia somiar. Em vaig llevar baldat. Sort que l’Encarna, l’ajudanta de la mare, venia d’hora avui, i m’havia preparat l’esmorzar.
– Buen dia Miquelé! I que guapo que està hoy el señorito, madre mia! S’exclama aquella bona dona resalà; i vulguis no vulguis, m’abraça entre els seus pits immensos per donar-me els seus efusius i habituals petons. Si fa, no fa com l’estanquera de Fellini Roma. I voleu creure que no em deixava anar? Vinga petons i ais i uis:
– Ayyy! Virgen del Rocío, cuanto lo quiero mi niño! Muac, muac. Ayyyyyy! Mi niño que ya es un hombrecito! Muac, muac, muac i muac. I vinga fregar de galtes, costelles i cuixes Em vaig haver de desfer de tanta sol·licitud, adoptant un to amoïnat, d’adolescent ofès.
– Jolín, Encarna, no te pases, que estoy hecho polvo. Mira! Que te has despeinado.
Ella també s’ofèn, i gira cua, recomposant el monyo, l’esquena ben erta, pitreram envant.
– Vaya con el señorito, que se nos vuelve finolis…
I desapareix cap a la cuina, amb el ball de caderes d’aquelles matrones hispanes. Quan marxo cap a l’insti, sempre just de temps, la sento que s’arrenca per bulerias:
– Sevilla, tu no hagas casooo, de las caricias del ríooo, que el rio es galán de pasooo, para fiel amor el mío! Que los amantes, cuando existe distància se olvidan anteees! (Lole y Manuel).
Al carrer va començar el suplici. Només sortir del portal, una senyora que passava amb el carro cap a mercat se’m queda mirant estupefacta. Li retorno una mirada estranyada, i m’inspecciono una mica, no fos que dugués sabatilles, o la bragueta oberta. Opto per considerar-la oradeta i segueixo que faig tard. Camino de pressa, però no deixo d’observar amb inquietud creixent com es giren totes les dones amb qui em creuo, i molts homes. Em recorda un somni repetit, el d’anar despullat tranquil·lament – o no – pel carrer. Passant pels jardins deserts del barri ric, adjacent al poble antic, aconsegueixo rebaixar la sensació de ser observat, però una noia de fer feines que brunyia els bronzes d’un balcó sumptuós m’etziba:
– Tio buenooo! Quién pudiera pegarte un muerdo…,ven bonico, veeen… Els seus ulls degotaven lascívia .
Arribo tard. Tothom és a classe. No puc veure la Leo. Em toca el cabronàs de mates. Pico a la porta de l’aula i m’obre com si m’esperés, el cabronàs, amb cara de pomes agres.
– Siii? Fa, sardònic, però l’expressió adopta un gir inesperat, primer cap a la sorpresa, després cap un somriure de designis inconfessables. I amb to diametralment oposat i una mirada que se’m fa repel·lent, afegeix :
– Que se t’han enganxat els llençols, Miqueleeet? Au, passa, seu i aplicat – diu, passant-me la mà per l’esquena. Em refugio a la meva taula solitària, per poc temps, ja que el profe utilitza les meves posicions i la meva tàctica per atacar. S’acosta a la taula i comença a repapiejar, perd el fil de la demostració i naufraga miserablement en l’anècdota trivial, explicant una peli d’indis a la classe, per poder atansarse’m impunement. Ah no! Respecto la homosexualitat, però no la comparteixo.
– Profe – li dic – haig d’anar al lavabo.
– T’esperes al final de classe, tardaire!
– No puc, que em marejo
M’incorporo per marxar. El posseït encara em volia aturar, físicament, però l’empenyo sense manies, i surto esperitat, cap al lavabo, deixant la classe paralitzada. Obro la finestra. Encenc un cigarret, i aspiro el fum amb ànsia. No passa ni mig minut que sento algú entrar a la porta de fora. Instintivament, amago el cigarro, i miro si és lladre o sereno. És la Leo!
– T’he trobat per la flaire, Miquel, és increïble. No puc evitar-ho. Em tens esclavitzada com una gossa.
L’estómac em vol sortir pel nas i les orelles. Obro la segona porta. I ens guaitem, de fit a fit. La seva mirada és perduda, derrotada; la meva, reflectida en el mirall, també. Ens estrenyem molt, molt fort. No us vull explicar què vam fer, en silenci, però va ser molt fort. Abans que sonés el canvi d’hora, Leo es va refer en el possible davant el mirall i va marxar, i jo em vaig quedar tancat. Quan el timbre féu la feina, els lavabos, que són com els fòrums dels instituts, emplenaren de gom a gom. Els amics oloraven el marro, els dominants presentaven armes, les noies i els altres feien cua, uns per desig, altres per curiositat. El pijo guaperas per excel·lència s’aprestava a rompre’m els morros ipso facto, amb alguna excusa fútil de la seva moral troglodita, però ho tenia més que perdut, perquè la seva mateixa novia, la bellíssima i riquíssima Virginia li ho va impedir. I quan el ganàpia la va apartar d’una manotada, la no gens menys bellíssima Gemma, de nobilíssima ascendència, se li va llençar al damunt, com una pantera, rossa que era. Heu vist mai un lleó dominant jubilat per les lleones? Li arrenquen els ous a mossegades i el maten, si no aconsegueix fugir. Allò va ser un pandemonium, un aquelarre de bruixes histèriques colpejant, urpant, mossegant, xisclant. Noies embogides, i oportunistes de sexe indeterminat. Vingueren els profes de guàrdia. Vingué el cap d’estudis, i s’endugueren el pera a la infermeria; i a mi i a les dues noies, iniciadors d’aquella barbàrie, al Consell de Disciplina, màxim òrgan repressor del centre, reunit d’urgència. Les al·lotes i jo érem a la saleta d’espera de les visites, mentre les autoritats es posaven al corrent de la gravíssima situació i deliberaven, en el despatx del director. A la saleta, aquelles deesses, que encara ahir em miraven per damunt de l’esquena, no s’estaven de punyetes. Eren criades de casa bona. Es van entendre de seguida. Una feu guàrdia a la porta, i l’altra s’agenollà davant meu, m’obrí la bragueta i n’extragué el contingut. La meva atonia ja era vella, però aquells llavis savis obraren el miracle sempre repetit de la trempera. I amunt, i avall, per la gola profunda. I quina llengua més ensenyada i encesa i quins llavis més molsuts i tendres. Déu n’hi do, per un inexpert jovencell com jo, tantes emocions sobtades, secretament anhelades per la major part dels mortals. Però és que la companya de la porta suquejava i babejava i gemegava masturbant-se com una gatona, esclava del sortilegi de les olors, exigint el canvi de guàrdia, l’altre mà a la boca. Com que la col·lega tenia molta feina cavalcant-me amb fúria, la guardiana va optar per enrotllar unes revistes de Juventudes Misioneras que jeien a la tauleta, fabricant una falca per fermar la maneta del pany. Nua en tres segons, va saltar a cavall fort entre els gemegaires de la butaca, desposseint la companya per fer-me seu, en un hàbil lliscament anal. Molt hàbil. La foragitada es fongué sota nostre, llepant i petonejant les vores comunes, pel delit general. Moltes mans, sis, s’aferraven arreu. Passaren el temps i les postures. La direcció intentà obrir la porta. Ens reclamaven. Ens reférem en dos segons i mig i traguérem la falca. La senyora Carrier, supervisora d’origen franc i vestimenta victoriana, ens fulminà llargament del gairell de la porta estant. Si més no, aquella senyora no semblava trastornada com la resta dels mortals. El judici fou breu, la sentència dura i inapel·lable: Expulsió, tres mesos, per les noies de casa bona. La definitiva per mi, perquè era becari, i l’esca del pecat.
Professor d’Història
