La poesia sempre és imatge i presència en l’aquí i en l’ara. Es troba entre el jo i el tu i per tot açò i allò és vida.
Fins i tot quan es posa nostàlgica i transcendental, quan mira enrere en pla ubi sunt, ho fa des del més immediat present.
La poesia és proteica i metamòrfica. Com la resta de manifestacions culturals, va adaptant-se a l’evolució històrica. És metamòrfica perquè implica una transformació més o manco profunda o superficial dels elements o matèries del contingut però també formals.
La poesia és a l’origen de totes les cultures i en elles en principi no se la pot separar ni de la música ni de la dansa. Contemporàniament açò segueix així en la modernitat en la qual, endemés, s’hi ha afegit l’element més estrictament visual i plàstic. A aquesta aproximació al plàstic hi ha contribuït força la invenció i desenvolupament de noves tècniques artístiques, com ara la fotografia. Aquesta implica una nova manera de mirar i un plantejament radical fins i tot sobre què és mirar, veure, representar…Ara bé, els mitjans de fer fotos també han anat evolucionant i, si en un començament sols s’empraven per imitar la natura extrafotogràfica, després s’han obert a tractaments més experimentals i artístics, de modo que de cada cop sigui més mal de definir poesia, fotografia i l’espai d’entremig, si és que aquest realment hi és. I açò que diem de la fotografia , ho podem dir d’altres disciplines plàstiques com l’escultura, el cinema, el vídeo…i la pintura. Aquesta, precisament degut als descobriments tècnics moderns, com els fotogràfics, es va veure obligada de cop i volta a evolucionar cap a la modernitat. En aquest procés considero que és una data clau 1888 i el quadre de Paul Sérusier, avui al Museu d’Orsay de París «El Talismà»(«Paisatge en el bosc d’amor»). Podria ser una pintura de paisatge perfectament figurativa (si us hi entreteniu, podreu destriar-hi una vorera de llac, arbres de ribera joves arrenglerats i una casa de dos aiguavessos al fons) si no fos que els colors hi són seleccionats i aplicats irrepectuosament des d’un punt de vista clàssic. Açò per a mi fou un gran pas no sols per a la pintura i les arts plàstiques, ans també per a la poesia, que en el fons sempre s’ha fonamentat en les imatges tant visuals com sonores.
Tocant espais compartits com ara pintura, fotografia, cinema, vídeo, dança, teatre, literatura, etc…:com es pot defensar avui que la poesia contemporània toqui » una part molt petita de la gent»?(Dúnia Ambatlle:»La poesia és un 95% de treball i un 5% d’inspiració, entrevista de Carlos Gallardo per a «Diari d’Andorra», 0-03-2019, p.32).
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
