Les mans han estat. Les mans són. Si diem «tacte» o «carícia», «pinzell» o «espasa», «maniobrar» o «manipular», tot d’una ens venen les mans, la qual cosa també ens passa si diem «pintura» o «El Greco», un dels pintors europeus on les mans nuetes, sense enguantar, hi tenen més protagonisme, com veiem per exemple en dues obres avui al Museo del Prado (Madrid): «El cavaller de la mà al pit» i «El cabdill Julián Romero i el rei sant Lluís».
En el segon d’aquests dos olis hi porem admirar el retrat en diagonal jeràrquica i a duo ( o a trio, si hi incloiem Déu,cap on agoiten tots els ulls pintats i, a la fi, els nostres) de dues personalitats absolutes: dempeus el rei francès i sant catòlic dins la seva armadura i, agenollat, el militar castellà i amb els hàbits de l’orde de Santiago, a la qual pertanyia malgrat no ser d’origen noble. Aquest darrer senyor tenia a priori una altra taca, la de dir-se «Julián», com el comte que havia aidat els sarraïns a entrar a la Península en l’any 711.
La»mà», idò, com a símbol catòlic de Julián el bo en oposició a l’altre i, alhora,símbol contrareformista. De què? De que quan els protestants diuen que amb la fe n’hi ha a bastament per obtenir el cel, s’erren. També calen els dits, les mans, les obres.
En conclusió: sí, en el Greco la omnipresència de les mans no és casual. Representen l’instrument del déu catòlic provident, actuant en la història, i -cadascun en el seu nivell jeràrquic- dels seus respectius representants a la Terra («la ciutat dels homes» agustiniana).
Andreu Escales i Tous.
