Porto tot el mati pedalejant mentre vaig escoltant la ràdio i l’únic que he sentit són quatre temes en els que s’han centrat tot el programa, intercalant en diferents seccions i formats radiofònics: el coronavirus/escola, Messi vs. Bartumeu, Convergència i els seus derivats i Caixabank i Bankia.
He intentat posar-hi ordre, clarificar idees i treure’n conclusions, les meves, d’aquest garbuix. I no puc sinó concloure que estem en fallida i vivim en una societat mirall. En un país on tots els miralls, estan trencats, per ser més exactes, però els seus trossos els han enganxat i tothom fa veure que no s’ha adonat i continuem amb la funció.
El coronavirus i les escoles, mai havíem tingut un inici de curs tant llarg, fa un mes que en parlem i encara queden deu dies i ojo! Encenem totes les alarmes, nous casos, repunts, atenció! Que ens haurem de tornar a tancar totes. Però el mes de juliol que no hi havia coronavirus amb totes les terrasses obertes i la gent amunt i avall? Avui escoltant el programa de ràdio, m’he posat a riure sola quan surt una especialista i diu, potser ho hauríem d’haver dit abans però això de compartir les tapes del bar, no pot ser…no afegiré comentaris al respecte (com és diu). O per seguir amb el tema i no anant molt llunY, aquí, a una setmana de la festa major, corre-m’hi tots a fer bondat, fer PCR’s i a demanar siusplau responsabilitat, però just tres dies després de les llargues cues davant el centre cívic tornem a veure el mercat, els entrenaments al Poliesportiu i les terrasses de la plaça del Carme per posar un exemple, a tope. I la culpa dels joves? Que volen? Dels joves i no tant joves en els moments que vivim?
Thomas Mann en un dels seus llibres, la Muntanya Màgica deia que “ el individu pot tenir present tota classe de metes, esperances, perspectives i projectes i/o activitats en ment, ara bé, quan l’impersonal que el rodeja, quan la mateixa època, està mancada d’objectius i es visualitza com una època sense rumb tots aquest esforços i activitats personals no troben cap altra resposta que el silenci del buit”.
Doncs bé, seguint amb les noticies d’avui divendres, si ens anem a l’àmbit polític, el que podem veure (del que ens deixa el coronavirus) és un desgavell creant partits “tuticolori” per amagar el que ja no es pot, mentre s’estan discutint per una estratègia, per ser independents, quan em pregunto sabeu que vol dir SER independents?
Per altra banda, altres ploren perquè ara que passarà sense Messi si finalment, que encara està per veure, marxa. Que passarà amb la lliga espanyola i tot el negoci que hi ha el darrere sense el primer i el segon millor jugadors del món? S’han acabat els anys d’or de Guardiola – Mourinho i de Messi – Cristiano Ronaldo. I la gent està esgarrifada per això, inclús l’altre dia en parlaven a la BBC com un esdeveniment transcendental de primer ordre, i potser ho és…per una població que necessita està entretinguda.
I després, continuem amb la història de sempre i cada vegada més habitual, el peix gran és fa més gran, ara la gran entitat bancària catalana ja té el no tant gran banc madrileny… i l’anècdota de tot que la seu social serà a València ni una mica d’aquí ni una mica d’allà…Però com sempre que passarà amb els llocs de treball que sobrin?
Llavors, en tot aquest pupurri, em pregunto, jo com a ciutadana, jo com a família, que he de fer? No ser si em posaré malalta i em moriré d’un virus o de gana o sent catalana o espanyola, o amb els pocs diners que em puguin quedar en un banc o en un altre i que en faran d’ells… Cap on anem? I per a què tot plegat? Tant esforç individual de cada ú, històries que si que la ràdio en parla però en reportatges o entrevistes per després passar als titulars. Doncs perquè tanta lluita diària, on els grans fan desaparèixer els petits, controlant i manipulant una fallida que és real, inevitable o provocada, vés a saber? Nosaltres els titelles, només sabrem el que ens expliquin. Només trobarem silenci disfressat en molt soroll.
