Han sigut uns anys de marasme i solitud. Sembla que ens en anem sortint. Per això serveixen les crisis. Ens forcen a morir o tirar endavant. Contemplo la nostra actualitat i m’hi veig reflectit. Intueixo, crec, que tot és ú. Ho diuen els savis, els místics, els científics, hi ha una dimensió en que no existeixen ni temps ni espai. Tot és ú, com aquell punt anterior al big bang. Haig de mirar l’adversari i l’adversitat com a part de mi mateix. L’educació rebuda dels pares i la família ja em va ajudar molt a expandir la consciència del meu jo. I he fet ús de la llibertat i del dret a equivocar-se. Vaig voler fer una societat nova, a part de l’única, i, evidentment vaig fracassar. Però el fracàs és una bona escola. Se n’extreuen conclusions i es canvia de rumb, més savi. Com a ser racional només existeixo gràcies a l’herència rebuda de tota la humanitat anterior. Com a ser vivent, només el zoològic que conviu amb mi en el meu cos i a fora permeten que segueixi existint. Jo sóc aigua, aire, terra i foc. Com a ser material, només sóc una miríada de vibracions conformant els meus àtoms enmig d’un buit enorme, i com a ser social només existeixo en la meva relació amb altri, altres manifestacions d’aquest únic esperit vital. Aquesta és la meva consciència, la mateixa que la vostra, en sigueu o no conscients. La consciència és única en la seva diversitat. En aquest espai no hi ha divergència possible, així com cada dia vivim la plenitud amb el que té de bo i de dolent, els que ens cauen bé i els que no tant. I ara em toca citar com a historiador a John Stuart Mill, filòsof i economista cabdal en el segle XIX, mort el 1873: “La Història no és més que la lluita entre la llibertat i l’autoritat”. Tremenda i real sentència. Que sotmesos estaven en la prehistòria, a la mercè dels elements, les malalties, les lluites, els depredadors! I no obstant, que feliços i lliures es devien sentir quan les coses anaven bé, sobretot si, com sembla, durant molts mil·lennis, una bona part de la humanitat es regia sota criteris matriarcals, obeint els dictats de la deessa natural, amb dones sàvies al capdavant. Després s’imposà el patriarca i una concepció autoritària de l’existència. Potser va ser necessari, encara que ho dubto. Quants segles de submissió, de guerres, de patiments! Quanta injustícia en nom de la sacrosanta autoritat, però sabem bé, només cal veure els ulls dels nens de les societats pobres i oprimides, com en són de lliures i feliços. I quanta humanitat en l’hospitalitat dels berbers de l’Atles, per exemple. Però poc a poc també, les persones hem anat evolucionant. Potser era necessari tant patiment dels serfs de la gleba, dels soldats, de les dones, del proletariat, per arribar a les revoltes que ens van retornant una dignitat, un benestar, una justícia que estant en l’ordre natural de les coses. Potser era necessari esgotar els recursos de Gaia, del planeta, per adonar-nos de la falta que ens fan. Per això amics i enemics acabarem pactant solucions més lliures, més obertes, més cordials. Així és l’Història. Per això la meva Declaració Unilateral d’Amor.
Jordi Porter
Professor d’Història
