Fam

El ser és l’únic que val

la pena d’investir de seda

cordovesa i ser a Suïssa restaurada,

la sola carn digna de so,

el sol vi ben fet ferment sense corc gat

i prou dolç i novell com per ser consagrat

i servit al got brut de l’estatge

del trist passant sense sous en curs Franc,

emperò amb un cor ple de fams bategants

i, tret de la pols, buit de tot de sostre

i de nom o renom, de pau i palau,

oh, ombra que té per art de sort

un sol pedestal en cada sola vella de la sabata amb b baixa

i una santa solitud en prosa

i falsa pressa d’arribar ben prest i en punt a enlloc.

El ser és, idò, queda escrit aquí

mateix, l’únic que val més que un gafet

i val la pena calçar i de vestir un poquet

de roba i de teulat, de sal, de sol i un gotet

de segona mà per diluir la pena de ser tan lluny de tot arreu

sempre seguit, sempre segat,

a bon colp de mala falç rovelladota segant avallet

tant com les armes d’aquell vell manxec, cuixot

del nom del qual no me’n vull oblidar mai, noi,

noia, perquè ningú més que ell sabé a colps sovint-

ejats que el vidu ser viu a anys llum d’estar be-

n assegut en el setial amb miseri-

còrdies vendibles i cantables a colp de bells dòlars

i a so (oh!) de santperecantaires òrguens centenaris.

Andreu Escales i Tous.