Se m’ha girat feina sobre feina. Anava a Correus i m’anava fixant en la concentració de burilles a terra, sobretot als quadres de terra de debò que contenen arbres. La densitat de filtres de cigarreta és altíssima. Fumem molt. M’incloc, però soc de la facció minoritària que llença les burilles a la paperera. M’emmerdo per dintre, servent de la paradoxa, no cal que també embruti més enllà del estrictament necessari. Es pot indagar fàcilment quins son els veïns inconscients, per ser suau. El meu corredor d’assegurances, per exemple, o anti-exemple, vaja. Llavors he trepitjat un residu caní sòlid. Quina alegria! Tot netejant-me la sola, carrer enllà, m’he fixat, analític com estava, que, a vora cada embornal arbori i havia una caqueta. Semblaven del mateix autor, per mida color
i consistència. Copròleg que és un, seguint rastres, vaig descobrir la cacona del dilluns, la d
el dimarts, la de dimecres… I, flairant essències de metà, recordava el comentari de la meva companya de redacció, gairebé invident: «Si! és una alegria immensa quan el bastó blanc s’empastifa amb el record d’algunes bèsties de quatre potes i acompanyants de dues…» Un servidor treballa de
cara el públic i m’agrada no fer pudor.
Llavors torno al centre amb el correu i realitzo esgarrifat que el perímetre de l’entrada també està infectat! Moltes, moltíssimes burilles. Faig fotos i oh, miracle, les burilles desapareixen del carrer en gran part una estona més tard.Sort que no ha passat el bufador municipal, que l’altre dia emboirava la cruïlla on, en una terrassa, esmorzava la flor i nata de la intel·lectualitat seudurgellenca. Aquest dia afegiren a l’esmorzar per via respiratòria un amanit de restes d’hidrocarburs, protozous, bacteris i aràcnids que de natural romanen a la superfície del planeta i que els prodigis de la tècnica escampen per els pulmons del poble. Proposo als
responsables del medi i sostenibilitat el joc arqueològic de comptar burilles a la foto quadriculada. I ara enceto la secció bocates Esmorzars fets amorosament per pares, mares o tutors per els pupils i pupil·les que van al cole. Embolicats amb el nociu paper d’alumini, llençats verges a les papereres o al carreró dels miracles, on també pots sortejar la del dilluns. la del dimarts, la del dimecres… d’uns animals més grossos els amos dels quals, també en curs de civilització i domèsticament a qui han vist llençar escombraries al jardí del veí, a qui podríem calcular quant fuma, perquè llença les burilles sota la finestra, al carreró dels miracles. I no és un sol. També documento un pot de Pringuels amb els vòmits d’algún estudiant en dejú i segurament emporrat/da. Bé doncs, aquestes merdes, aquestes burilles, aquests vòmits, aquests bocates llençats son el reflex d’una situació gravíssima, indicadors d’alarma biològica i cívica de primer nivell. Voleu que us digui, sort que m’han destinat unes setmanes a la preciosa vila de «Espelunca de Francolín».
Professor d’Història
