Era diumenge al matí, tornaven de festa. Per allà a la depuradora van sentir com si uns cavalls es barallessin. Van anar a veure què passava i van descobrir l’horror. N’hi havia tres, tancats a les fosques, amb signes evidents de no haver menjat ni begut de fa dies, els ulls embogits, els cossos nafrats a mossegades. Havien rosegat fusta i ciment. Van mossegar els seus alliberadors. Per allà es descomponien un gos i una gallina. Dantesc, quin mal rotllo per acabar una festa. La policia municipal, veterinaris, mossos i veïns van intervenir per resoldre el malson. Es veu que el propietari és andorrà. Em costa mantenir l’equanimitat, em costa imaginar què pot portar una persona a actuar o, més aviat, no fer-ho, en aquests extrems. Els companys em diuen que hi ha gent que gaudeix fent patir, però no em resigno a una explicació senzilla. Perquè un home creï un infern l’ha de viure, hi ha de viure, i diuen que les ànimes de l’infern no xalen gaire. Jo he fet alguna aproximació i us ho puc assegurar. Si hom fa el mal, el mal l’habita i el posseeix, ben be igual que al contrari.
Hi ha a les nostres contrades una nova pagesia amateur a qui li agrada criar cavalls. N’hi ha que són andorrans que han fet fortuna i deixen unes mesades de revista, menades amb escrupolositat suïssa. Potser tot massa net i polit per el meu gust, molts diners invertits, em sobren moltes tanques amb què s’apressen a tancar llurs propietats, contravenint el dret natural, però en fi, de moment, si no proliferen, encara es pot viure i passejar per la muntanya, amb alguna marrada.
Un cas més fort succeeix en un poble on hi ha una parella curiosa, que fa molts molts anys que sembla que li agradi vexar el veïnatge, perquè es fa seu el terme quan li dona la gana. Fa decennis pasturaven de nit un ramat de 400 ovelles. S’han discutit amb tots els amos i els qui no ho son. Els mossos els han visitat manta vegades i els han conegut diversos jutges que van passant per la Seu, Seprona, Medi Natural, etc. Hi ha qui diu que tenen protecció a les esferes. La veritat, no s’entén com pot abusar descarada i impunement de tot un poble si no és per una mansuetud general exagerada, però és així. El cas és que trafica amb eugues i cada quan li ve bé en deixa anar fins a trenta o quaranta, que son unes dues-centes tones de carn amb potes circulant per on l’instint les meni, carreteres gelades incloses, pastures als collons, marges als collons, dignitats als collons, i en passo, del setembre al març o abril. Forces de la natura, winter is coming.
Professor d’Història
