Ai bon Déu! Verge Santa! On anirem a parar! Això és la disbauxa total! El redactor en cap m’ha demanat que notifiqui l’acte i no em puc negar perquè a més m’inspira i em fa gràcia el tema. Ah! L’alliberament sexual… el vaig viure en primera persona, amb aquelles comunes i aquelles experiències psicodèliques. L’època daurada, si no fos que jo era refotudament tímid i d’educació judeo-cristiana, per molt progres que fossin a casa. Era molt més alliberada la «gauche divine» del Bocaccio dels seixantes que es corrien unes bacanals que farien estremir la joventut actual en general. La gent es pensa que a les comunes regnava l’amor lliure, però no. Als pobres ens tenen collats. Hi havien parelles, soledats i gelosies, mala llet i repressió a part de bones voluntats. L’alliberament sexual és la base o mare dels ous del feminisme triomfant, enfront d’un masclisme periclitat. Per això m’encanta tota iniciativa dedicada a aquest fi, com l’encàrrec que tinc d’editar aquesta foto que ens acompanya, fruit del taller d’estampació de calcetes dut a terme a l’Ateneu AU per el Col·lectiu feminista AU el proppassat cap de setmana. El camí de l’alliberament és llarg. N’he caminat alguns trams, però encara em sento més verd que una ceba. Hi ha molta incomprensió, molt instint primari. Molts que ens crèiem alliberats caiguérem, més esclaus que mai, més culpables(?) i vivim encara en parella fixe, qui ho faci, que és el pare dels ous del patriarcat, sense menysprear les quines aguanten per compromís renovat o autèntic amor, que també n’hi ha i és admirable. Recomano
vivament, a qui li interessi el tema, el llibre «Els cercles de pedra.» escrit per Joan Dahr Lambert, sexòloga, antropòloga i intel·ligent, furiosament feminista. Personalment, digueu-me vell verd, advoco per l’amor lliure, la cultura bonobo, sexe i tendresa. Això implica que ja deu fer cinc anys que no em menjo un rosco, amb la involució gegantina que esta fent la societat. No perdo l’esperança. He sentit a parlar d’un músic de salsa cubana que va engendrar als noranta-cinc any el seu enèsim fill. Massa pressió m’abocà a la depressió. Volia morir però no m’atrevia, quin mal rotllo, quina tonteria! Haguessin guanyat els dolents, però tinc un àngel que em redreçà amb pinces, i ara, més content que un guínjol. Tinc el convenciment que, si vas per el camí correcte, hi han marrades, accidents, però finalment triomfes, no només per mèrits propis, i malgrat els teus pecats, és sobretot la idea qui et porta, és més gran que tu, no la pots entendre en plenitud però et fa viure i gaudir.
Professor d’Història
