«Importa que el otoño se injerte en los otoños»
César Vallejo
Una tardor més, ja a punt d’encetar-se, i ens toparem de cara amb l’any novell, 2023, important entre altres coses per la celebració dins ell- el 8 d’abril per ser més exactes- del 50è aniversari de la mort a Mougins, Occitània, de Pablo R. Picasso, el gran pintor clàssic del turmentat segle passat i a qui Salvador Dalí li atorgà sobre 20 un 20 en geni(alitat), igualant-lo en això a Vermeer i Leonardo, ambdós un punt per damunt del mateix Dalí (vegeu «Palmarès dels genis segons Dalí», pres de Diari d’un geni) en aquest concepte.
Per què he dit abantes que Picasso era el gran pintor «clàssic» del segle XX? Idò per diferents motius, un dels quals és el sentit de la composició, que brilla per la seva presència en la seva obra mestra coneguda i reconeguda, l’eclèctic «Guernika»(París, 1937), que formalment palesa estabilitat, ordre i harmonia (cromàtica si més no), tots tres elements que contrasten bestialment amb el contengut, el qual no pot ser més tot el contrari : violència, crueltat, dolor, ira, indignació,…i, en aquest sentit, de la dialèctica significant versus significat, el Gernika no podia ser una obra més anticlàssica i anticlassicista.
Un altre motiu de qualificar-lo de clàssic és perquè ja fa temps que ha entrat per la porta gran en el cànon de les arts plàstiques a nivell mundial, malgrat l’existència d’un seguit d’oposicions i opositors sonats com ara el poeta i també pintor Henri Michaux (1899-1984) o el lletraferit, en aquest cas doblement cec, Jorge L. Borges(1899-1986), entre molts d’altres.
Picasso també és clàssic perquè no deixà mai en cap de les seves múltiples fases de dialogar (o de plagiar) a(mb) altres artistes anteriors (Velázquez, Goya, Manet, Cézanne,…) o no (tots els moviments d’avantguarda de la primera meitat del segle XX.)
Finalment (si és que en un text dedicat a Picasso és possible emprar adequadament aquest adverbi) Picasso és un clàssic perquè és un dels darrers grans artistes occidentals que encara redueix el seu concepte d’art a obra tangible, material, a objecte. I això ja el separa clarament , per exemple, de Dalí, que amplia aquest concepte a intervencions, accions, happenings…etc, que li haurien permès dir a l’ampurdanès: «l’art sóc jo» o, si més no, «l’art també sóc jo (i la meva cartera).»
Andreu Escales i Tous.
