Una de les metàfores sobre les quals es fonamenta encara nostra cultura occidental és la quina entén el món com a un text per desxifrar, com un llibre. I aquest havia estat definit per Just d’Urgell, primer bisbe documentat d’Urgell (527-546), com a «un do espiritual en forma material». En espanyol (i en català també) avui en dia el verb «llegir» ha sofert una hipertròfia que ens permet llegir un riu o un partit de futbol. Tanmateix, si més no pel que fa al castellà, ja era possible en 1937 llegir un arbre: Constatem-ho:
«El llibre de la natura»
«Professor de sanglot -he dit a un arbre-
pal d’argent viu, til·ler
remorejant, a la riba del Marne, un bon alumne
llegint va en el teu naip, en la teva fullaraca,
entre l’aigua evident i el sol fals,
els seus tres de copes, el seu cavall d’oros.
Rector dels capítols del cel,
de la mosca ardent, de la calma manual que hi ha en
els ases;
rector de fonda ignorància, un mal alumne
llegint va en el naip, en la teva fullaraca,
la fam de raó que l’enfolleix
i la set de demència que boig el fa tornar.
Tècnic en crits, arbre conscient, fort,
fluvial, doble, solar, doble, fanàtic,
coneixedor de roses cardinals, totalment
ficat, fins fer sang, en agullons, un alumne
llegint va en el teu naip, en la teva fullaraca,
el seu rei precoç, tel·lúric, volcànic, d’esquenes.
Oh professor, d’haver tànt ignorat!
oh rector, de tremolar tànt en l’aire!
oh tècnic de tànt que t’acotes!
Oh til·ler! oh pal remorós ran del Marne!
21 Oct 1937″
César Vallejo (i jo, Andreu Escales i Tous.)
