Qualcú m’ha dit que qualcú altre digué que lo bo és el contrari de lo perfecte i en això hi pareixen estar d’acord l’obra en vers de gent com Vicent Andrés Estellés(Burjassot, 1924-València, 1993) i/o Miquel Martí i Pol(Roda de Ter, 1929-Vic, 2003), però no la de Juan Ramón Jiménez, l’únic autor en llengua espanyola que realment fou mereixedor del Nobel de literatura i per a qui el perfecte era justament el contrari de lo bo. De fet, lo pitjor que se pot dir d’un poema és que és bo, i Juan Ramón Jiménez ho sabia i per això mai no va estar satisfet de tot d’un sol dels seus textos literaris, els quals tothora corregia, recorregia i tornava a corregi encara que ja estassen publicats. A ell, que curiosament dessota una imatge d’una dona jove fent el gest de substituir un pit seu per un altre d’artificial en un seu àlbum de fotos, hi va escriure a mà: «¿Para qué? El defecto es encanto.»
Ara bé, no només d’ensaïmades i llet d’ametla de can Joan de s’aigo viu l’home, el qual ha de menester cada dia també el pa i no sols com a símbol, sinó com a hidrats de carboni i glucosa alimentosament imprescindibles per a l’existència o, si més no, la subsistència:
«Un hombre pasa con un pan al hombro ¿Voy a escribir, despùés, sobre mi doble?»(César Vallejo, Poemas en prosa; Poemas humanos; España, aparta de mi este cáliz, Madrid, 1993:217)
Andreu Escales i Tous
