Avui és, si no m’erro, 7 de juriol, festivitat de sant Ot (o Dot), patró de la Seu juntament amb santa Maria d’Urgell. Ambdós relacionats molt directament, per cert, amb l’actual catedral.
Endemés, enguany, no és una festivitat més: fa 900 anys justos de la data de la mort del nostre bisbe, el més emblemàtic amb sant Ermengol en gairebé mil cinc-cents anys documentats de bisbes d’Urgell.
En 2010 el bisbat d’Urgell commemorà espectacularment el mil·lenari de la mort del doctíssim bisbe Sal·la o, més aviat, el començament del bisbat del seu ambiciós nebot Ermengol. Així, per exemple, un centenar de persones s’aplegaren a la «catedral de sant Ot» (A. Villaró) per tal d’assistir a la solemne presentació d’un senyor llibre de 344 pàgines intitulat precisament Sant Ermengol (1010-1035): història, art, culte i devocions, editat en tapa dura i a tot color pel mateix bisbat i sota l’acurada cura de mossèn Benigne Marquès, arxiver diocesà i capitular.
La demana, idò, d’enguany, en general, i d’avui, en particular, és: a què es deu el greuge comparatiu desfavorable a Ot en el 900 aniversari del seu traspàs?
Com que nosaltres no som historiadors, no us podem contestar bé a aquesta demana i, com a simples amateurs del passat local vos porem fer un breu resum del poc que sabem del bisbe que avui festegem.
Per exemple, sabem que li tocà viure com a nosaltres temps convulsos, la qual cosa no feu precisament avorrida la seva existència de militar i bisbe fill de comtes, els del Pallars. Aquests aconseguiren gràcies a Guillem Arnau de Montferrer i al mateix Ot, pallaresos tots dos, desbancar la família comtal de Cardona del bisbat d’Urgell a les acaballes del segle XI. L’obra d’iniciar la construcció de l’actual catedral feudal (sense que sigui exacta aquesta qualificació m’agrada més que la romàntica de «romànica») bé podria ser la cirereta del pastís pallarès, quant i més tenint en compte les seves dimensions i disseny de bon començ-per cert- militar.
Fins aquí el bisbe Ot de la història, ja que només onze anys després de morir-se ell el poble ja el va tenir per sant, amb tot quant això suposa pel que fa a procés de mitificació.
En aquesta part afegirem ací per acabar dues llegendes que tenen a sant Ot com a protagonista. La primera té lloc quan un raig de llumera cau molestament en els ulls del bisbe mentre alça el calze per consagrar-lo. Ell, impertèrrit, el sosté amb una sola mà i amb l’altra agafa el raig i l’aparta per continuar amb normalitat la resta de la missa. La segona llegenda també ens situa el bisbe oficiant una eucaristia, en aquest cas en el moment immediatament posterior a la consagració. És aleshores quan apareix en escena una inoportuna aranya que cau d’una teranyina i va a parar i a negar-se dins el vi, és a dir, dins la sang del Crucificat. Malgrat l’oi i per no cometre ultratge contra la més mínima porció de sang divina, el bisbe apura tot el calze, aranya inclosa. Un instant després l’aranya (tranquils, animalistes) eixia viva del pit de sant Ot. Amén.
Andreu Escales i Tous
