És segur que enguany també lluiré un broncejat paleta i que en les meves vacacions la meitat dels dies passaran al parc del Segre de la Seu d’Urgell i això amb l’avorriment de l’estiu per excés em produeix el desassossec de què parlo al títol.
No hi ha res que puga fer. M’agradaria fer-ho però ningú és un heroi o una heroïna. És arribat potser el moment de dir «prou», però prou de què?
Voldria tant sí com no cercar la felicitat, però al llarg de la meva vida han estat pocs el moments de felicitat absoluta.
Al final del camí no me n’estaré de res perquè sols em queden dos telediaris mal comptats.
Les tragèdies humanes que ens envolten no representen el que hauria de ser nostra vida. Emigrar…. per què? Perquè nostra vida sia més rendible? Per imitar el modo de vida occidental de consum desfermat?
És això la finalitat de nostra existència sobre la Terra (quan realment estem fotent el planeta)?
Un bot de la tanca de Melilla va fer que ahir almenys trenta persones morissen en la frontera amb el Marroc. Amb la satisfacció subsegüent del senyor Sànchez per la col·laboració de la policia marroquina.
Centenars de noies i dones arriben d’Amèrica del Sud a Catalunya amb l’únic objectiu de prostituir-se per aidar la família i pagar els deutes…i seguiran arribant per molt que la nova llei limiti força l’activitat.
Desconhort estiuenc és el títol d’aquest article que segueix el de la primavera. Però no em culpabilitzaré perquè amo la vida no com Julio Iglesias, però sinó com Yann Marais de L’Alternativa. Tanmateix la felicitat no pot ser completa perquè el que ens envolta és un caos volgut i desenvolupat pel mateix sistema capitalista. Aquest ens tanca en una espiral de consum i d’opcions que no ho són , sinó més del déjà vu.
I fins aquí hem arribat. No sóc gaire diferent de molta gent que estimo, però d’això sí que prest en parlarem en una segona part d’aquest article.
Yann Marais.
