M’han descobert! Ho confesso. Ma mare ja ho sabia, per això em deia «Jojo l’affreux» o «Jojo la terreur», quan vivia amb ella. Ara entenc perquè em pegaven tan els polis quan era jove, i no tant jove. Els grisos, l’any vuitanta, eren marrons, ara son blaus. Pegaven a tothom per les Rambles. Jo sortia de treballar, no vaig participar en cap moviment anti-franquista. La nostra lluita era inconnexa, intuïtiva, no organitzada, sabíem que passaria el que ha passat, que la nostra democràcia no era sinó una dictadura, una oligarquia maquillada. I, per aquests oligarques, jo soc un terrorista. I tant que ho soc! Tremoleu sàtrapes! Cagueu-vos a les calces cacics! Arriba el Terror, sense guillotina. No us matarem, no, ni us torturarem, ni tan sols us fotrem cops de porra. Si per mi fos, treballaríeu als boscos, a les mines, als camins, fins a la mort. Exerciria la meva violència amb tota majestat, salomonicament.
Una nit passejava per la plaça Reial. Em paren uns municipals. Em registren. No hi ha res, no em drogo, no vaig armat, no tinc carnets, ni pamflets. Se’n en foten del pipiolo. L’agafen pel darrera i fan com que l’enculen. Mira, mira, parece que le gusta! Li giren l’abric per damunt del cap i el cusen a cops. L’endemà agafa el tren de Sàrria per anar a treballar, ple de blaus. Com sovint, coincideix amb un tal Narcís Serra, aleshores tinent d’alcalde, i li diu: «mira què han fet els teus boys anit!». «Oh, Jordi, ho sento molt. Vine, els identifiquem i els hi fotem un puro. Passa que hem hagut de contractar tota mena de gent, ex-legionaris, ex-convictes, ex-ecs, patibularis, perquè ningú vol fer de municipal».»No, Narcís, no, la culpa no és d’ells…»
Molts anys després fèiem una festa a la Seu. Li dèiem Solstici, per diferenciar-la de les festes nadalenques dels trons. A la mitjanit i cinc, set dotacions de mossos, una de bombers i una altra de municipals ocuparen la Plaça del Carmen i reduïren els quatre terroristes que quedaven per desmuntar el tinglado. Amb resistència no-violent, uns quants números de diversos cossos m’hagueren d’extreure de sota el cotxe patrulla on, amb el batibull, m’havia entaforat. Vaig dormir a cals mossos, després de patir un protocol altament vexatori. L’endemà em feu alliberar l’alcalde republicà Ausàs. Ara ho entenc! És que, realment, per alguns, soc terrorista. Els hi faig una por de la hòstia, un pànic blau, jo, mitja merda que no ha donat mai un cop de puny. I tenen tota la raó de tenir por, perquè guanyarem, i pagaran. Deixem-nos de romanços. La violència no només és física, la que exercim dos milions i mig de demòcrates catalans és enorme, imbatible per l’enemic, i si perdem, sempre quedaran supervivents per mantenir la flama. Som invencibles. Jo també tindria por d’un enemic així. Veniu, fatxes, veniu.
Professor d’Història
Una resposta
Pels fatxes em vaig exiliar i ara tornen. NO TINC POR!