Una quarentena de persones es van aplegar a la plaça dels Oms per commemorar ahir de matí el primer de maig, dia dels treballadors i treballadores.
És trist que la majoria de treballadors i de treballadores «passin»(això ho dic pel 2030) del seu dia de festa com si no restàs res per reivindicar, que la vida tal i com la tenen conceptualitzada fore suficientment satisfactòria i plena però tothom sap que en una petita ciutat com la Seu (i comarca) el conservadurisme i el classisme campen tan tranquils fins i tot per la casa gran (que és la més petita de les cases), que es troba precisament a la plaça dels Oms com si d’una processó es tractàs amb un text-bala manifest dirigit exclusivament als integrants dels col·lectius convocants de l’acte.
Un participant digué: «encara hi ha més gent a missa que aquí» i això ho resumeix tot.
Voler encapçalar el moviment social i popular a l’Alt Urgell és legítim però no crec que sia suficient perquè es puguin recollir tots els anhels i neguits de nostres conciutadans i conciutadanes, el 90% dels quals són treballadors o treballadores.
L’únic «destacable» de la jornada fou el primer conat d’una picabaralla de parella en l’illa de cases de l’Orient, amb sospita de violència de gènere i on s’hi varen personar diferents dotacions molt ben dotades de mossos d’esquadra, la qual cosa evidencia encara més l’aïllament d’organitzacions que pretenen coordinar tot el moviment reivindicatiu a l’Alt Urgell i que es queda tancat sobre ell mateix amb discursos incomprensibles per a la majoria però no per al batlle («ecofriendly») que -per cert- en aquell precís moment passava per allí amb bici, dona i canalla, tot dient i repetint per pa i per sal: «què passa? què passa…?»
Al primer de maig jo sempre hi sóc. No hi puc mancar però el que he de dir és que en part no em sent representat pels quins convocaren l’acte. Tanmateix: moltes gràcies per haver complit l’expedient.
Yann Marais.
