Un moviment popular caracteritzat per la seva capacitat de mobilització. Que va ser capaç de tensionar els partits polítics per anar cap endavant de l’estatut consensuat pel segon tripartit amb traïció de CiU inclosa, quan en temps de Felipe González havia estat 100% sotmesa al govern del PSOE. Ara bé, a quatre anys i mig de distància amb el procés del Procés, ens trobem amb ERC i Junts per Cat, dos piròmans fent de bombers i apagant un foc que ja no correspon als seus principals interessos.
Un moviment popular ferit, desconcertat que en comença a estar fart de les picabaralles partidistes en el govern de la Generalitat.
Treure’n l’aigua clara de les mobilitzacions d’aleshores no tan difícil.
Sols la reconstrucció d’aquest d’aquest moviment polític horitzontalment d’esquenes als partits polítics pot anar més enllà i fer el que no es va fer. Pot haver-hi excuses diferents segons els punts de vista i els interessos particulars, però això té un cost molt alt, rellevant, que no ajuda a centrar el debat de bell nou sobre la sobirania popular i voluntat d’autodeterminació des d’un punt de vista social, cultural, sense capelletes, obligant al govern espanyol a moure o, si no, ja la moure’m nosaltres.
Insistesc en l’aspecte social i cultural d’un moviment que té moltes de raons de dir «adéu, Espanya!» No com un bolero, una sevillana o una sardana, ans com una cançó de Lluís Llach amb un projecte de república avençada i que sap cap on va.
De cop i volta em desperto i aguaito el meu voltant perquè com mentre hi hagi cervesetes i coca no sé quin moviment pot haver-hi…que no sigui un moviment de maletes i de carteres…Aleshores reconstruir aquest moviment no pot comptar amb els partits polítics existents.
Yann Marais
