Plou, ploc, m’estic desplomant esboldregat
i el reble i la terra m’estan bevent,
xucant rogencs la meva llet,
la meva llavor blanquíssima,
ebúrnia i resplendent.
Plou dins mi, en mi, quan ploc
i cada mot m’és una gota més de vi
que cau en terra fent TXAC, TXAC…
Plou, plou i plou sense aturall
i els carrers reben tota l’aigua
fins a esdevenir venecians.
Corren les onades cap al baix
com cada vers cau a la fi en el blanc.
Plou i tots els plàtans se banyen
i brillen fust a fust, fulla per fulla…
No estan aturats: veus com boten
i ballen en festa de gegants?
Andreu Escales i Tous
