De fa devers dos anys ençà de manera automàtica se’ns obliga a portar una màscara per un dimoni que, per cert, encara no hem vençut i ja ens tornem a trobar un altre dimoni que ens mata i no és l’únic.
Aquesta elongació nassal tenia tant la virtut de tapar defectes com de callar boques, la qual cosa no ha ajudat gaire a que les persones hagin pogut dir la seva. Aquell so esmortit que lluitava per eixir era en realitat una forma de fer-nos callar i tan ximples i dòcils vàrem tornar que sense dir ase ni bèstia acceptàrem la supressió de tots els nostres drets fonamentals, confinament inclòs, en favor d’un suposat bé superior.
La història de la pandèmia ha servit i serveix per vigilar, controlar, per fer sentir culpable la gent i, alhora, acollonir-la. Per ventura és el que volien…
És curiós que per simbolitzar el teatre (per cert: quan tendrem un teatre municipal a la Seu d’Urgell?) s’emprin dues màscares: una de riallera i l’altra trista, i això és un reflex de la societat avui.
Jo pensava que la mascareta ja seria un accessori permanent i que, de tant dur-la, afectaria el meu ADN com un afegit de la meva persona(litat), emperò no ha estat així. Vet aquí que ens diuen que ja la mascareta, tret d’en determinats indrets, no serveix, que a la fi porem respirar i dir la nostra, porem fer petons i cridar ben fort i clar. Aleshores espero que cridem fort tots i totes d’una sola veu, que se n’assabentin fins i tot dins els palaus dels poderosos, de la gent de bé que en la intimitat enraona en anglès.
Porer cridar pel català i tots i totes juntes que n’estem farts de Pegassus i de tot plegat, ens cal sortir al carrer per comprar, per manifestar-nos, per ser solidaris o no.
Hi ha 1000 maneres d’expressar-se. Si us plau, que nostres representants i demés família aprofitin l’avinentesa per traure’s les màscares que duen posades sempre seguit.
«Bas les masques»!
Yann Marais
