Un any més som entorn al 8 de març.
Les dones de l’associació l’Alternativa ens hem trobat per a dir-nos què en pensem de tot plegat.
Volem compartir les reflexions que n’han sortit amb el desig que ens puguin servir d’inspiració i, tal vegada, rastres del camí que transcorrem cap a una societat més justa.
El feminisme no és en contra de, és a favor de les persones, és inclusiu.
Des del feminisme és defensa la vida i el tracte just per a tothom.
Des del feminisme es busca un món on al centre de la vida hi hagi la vida, no el diner ni el poder.
Compartir, cooperar en les tasques domèstiques, en la criança, en el manteniment de la llar, fer equip, tot això és el que volem, busquem, esperem i necessitem i creiem que és bo per tothom. Per les filles i fills, per les companyes i companys, per les àvies i avis, per la salut, per l’economia, pel medi ambient i per una societat sana i amb valors.
Les nostres ancestres; padrines, besàvies….un reconeixement a una lluita feminista que ve de lluny, invisibilitzada i menystinguda. Els hi reconeixem els avenços, el treball constant i sacrificat, en condicions sovint molt adverses. Sempre en defensa de la vida. Quina ceguera la del patriarcat oprimint, insultant, menystenint, desvalorant, agredint, assassinant per amagar les pròpies pors i frustracions. Quin desastre no ser capaços d’evitar les guerres, no ser capaços de dialogar, d’escoltar a l’altre, de reconèixer els drets de l’altre.
Als països amb major igualtat de gènere, el patriarcat dominant segueix privant-nos de drets i oportunitats.
Les treballadores patim la bretxa salarial que ens porta a la precarietat econòmica, a una desigualtat professional i, per tant, personal i que ens limita les oportunitats vitals.
En el tractament i estudi de les malalties s’han masculinitzat els tractaments. Aquest és un aspecte que ens preocupa. Els estudis per desenvolupar vacunes s’han fet des d’una perspectiva masculina, obviant per exemple els efectes en el cicle de la menstruació.
Sabem que som dependents d’un sistema de salut que ha utilitzat l’home com a instrument de mesura. Els símptomes són diferents per una mateixa malaltia. Si no encaixen amb els protocols, a vegades no ens fan cas. També patim el prejudici dels estereotips de gènere. Si ens atén algú poc amic de les dones, ens tracta d’histèriques i d’exagerades.
El patró masculí és la norma també en la seguretat automobilística. Els paràmetres i mesures de seguretat estan pensats per l’home.
Som polivalents i multitasca. La carrega mental en la planificació de les tasques de cura familiars, des de l’escolarització de les filles comunes, la llar, la criança, les cures familiars…..aquesta càrrega ha caigut sempre sobre les dones i és una responsabilitat no reconeguda i un treball menystingut. Per totes les coses que ha de fer una dona per complir amb el rol que se li suposa, sentim a dir que no tenim temps ni de morir. Ens ho hem de prendre amb humor i filosofia. El camí a fer per una societat més igualitària és encara llarg. Fent-lo ens cansem, enrabiem, disgustem però fruïm amb la lluita per un món millor. Segurament és la lluita mateixa per la vida el que ens dona esperança, força i integritat.
A l’àmbit laboral, les baixes de paternitat encara es contemplen com un fet sorprenent i fora d’ordre. Ni les lleis que l’avalen ho normalitzen.
La societat ens porta a triar estudis o feines lligades històricament a cada gènere. Son molts anys de rols dividits. I de mentides.
Quantes mentides es fan córrer de generació a generació sobre com son i què poden fer els homes i com som i què podem fer les dones.
Hi ha avanços, sí. Però no són continus. També hi ha retrocessos. L’exposició de les dones com a objecte de desig sexual ha augmentat tremendament en les darreres dècades d’esclat tecnològic. Tot i els avanços en les lleis, en el llenguatge, en el tracte… encara hi ha uns patrons que van en contra d’una societat justa; en la publicitat, en el cinema i cada vegada es sexualitza més aviat a les nenes. I d’aquesta híper-exposició a la invisibilització de les dones grans.
No, no ens agrada tot això. Fa mal, és injust, porta problemes majors en la salut mental i física de les dones (depressió, ansietat, fibromiàlgia, endometriosi, anorèxia, bulímia, auto-censura, auto-infravaloració…) Qui hi guanya? De debò que això és necessari per algú?
Quina merda de privilegis els de ser disculpat per no estar pels fills i les filles, per no saber atendre les teves responsabilitats domèstiques i familiars, per no saber valorar a qui t’estima, per no saber parlar del què et passa, per no saber valorar la bellesa i la subtilesa. Per no saber conduir la ràbia i la impotència. Per necessitar dominar i controlar per sentir-te millor. Desitgem que cada dia segueixin sent més i més els homes que tombin la truita i es neguin a participar d’aquest muntatge que no beneficia a ningú i destrossa moltes vides.
Els avanços son molt rellevants en l’àmbit legislatiu. Malauradament però, son del tot insuficients per canviar la cultura sexista. Necessitem educar per poder implantar i fer efectives les lleis i la coeducació és la clau.
Amb tot l’amor per les víctimes de la guerra a Ucraïna.
Les dones de l’Alternativa, i els homes que ens recolzen.
La Seu d’Urgell, 7 de març de 2022.
