La violència o com trobar un culpable per defensar un sistema injust i excloent.
No cal ser una ment particularment brillant per entendre el que passa. Totes les històries que la premsa explica, aboquen a l’escàndol.
Ahir i abans-d’ahir eren els bascos i els independentistes catalans, avui les anarquistes i demà, la coca de recapte o el porró de vi, les drogues, les persones migrades o les dones.
En tot cas hi ha d’haver un culpable per justificar la repressió, una repressió que patim des de fa molts anys.
Avui el cap d’esquil és HASÈL i els presos polítics catalans. Els sectors socialment més avançats de la societat que denuncien la repressió i la regressió en l’exercici de les llibertats individuals, posen de relleu la manca de democràcia a l’estat Espanyol i a casa nostra.
Una bala de foam a l’ull d’una manifestant, no és prou greu?, i … És un incident empaitar manifestants amb una furgoneta dels mossos o de la guàrdia urbana? És una eina més per reprimir i protegir grups d’extrema dreta o nazis responsables de moltes agressions a persones per banalitzar el seu discurs.
Quan un militar parla d’afusellar a 26 milions d’Espanyols, o més encara quan aquests mateixos militars són membres d’organitzacions nazis, aleshores no passa res.
Maig del 68, la resistència antifeixista, les vagues de treballadors o estudiants que molt sovint van tenir un caire violent o molt violent, són la prova que l’única violència acceptada ha de ser sempre al costat dels poders establerts.
Als ulls dels poders fàctics, els i les manifestants no són adults i són com nens entremaliats, se’ls ha de posar a lloc.
Prou de repressió o d’empresonar gent honesta per convocar un referèndum o cantar rap, prou d’esclafar les nostres llibertats, prou d’aquest capitalisme fastigós davant de tanta injustícia.
La protesta és un dret, la indignació és un deure i la lluita al carrer un exercici de salubritat pública.
Yann Marais
